Cercar Cerca avançada

13. Els verbs

Bàsic 1

Els verbs en present

Quan parlem de verbs, sempre ens referim a l’infinitiu, a la conjugació, etc. Per saber què volen dir aquestes paraules, consulta l’animació.

Fem servir el present per:

  • Expressar accions que situem en l’actualitat, el moment present, ara.
       Tinc trenta anys.
       Estudio català.
       Vaig al supermercat a comprar carn.
     
  • Expressar accions que es repeteixen de manera quotidiana.
       Cada dimarts vaig a classes de dansa.
       Els caps de setmana anem al cinema.
     
  • Expressar fets absoluts que no situem en cap temps concret.
       Els humans som destructors del planeta.
       Els gossos són grans animals de companyia.

Per fer servir els verbs ens és molt útil tenir verbs model, que agrupem en tres conjugacions:

  • 1a conjugació
    • Acaben en -ar.
    • La majoria són regulars i segueixen el model de treballar o parlar (vegeu la taula inferior).
  • 2a conjugació
    • Acaben en -er, -re.
    • Tenen com a model el verb viure.
    • Molts tenen una -c final al present quan els conjuguem amb jo.
    • Els verbs dur i dir són de la segona conjugació.
       
  • 3a conjugació
    • Acaben en -ir.
    • Segueixen dos models: els dels verbs dormir i llegir.
    • Els verbs tenir (o tindre) i venir (o vindre) són de la tercera conjugació.
  TREBALLAR PARLAR VIURE DORMIR LLEGIR
jo
tu
ell, ella, vostè 
nosaltres
vosaltres
ells, elles, vostès  
treballo
treballes
treballa
treballem
treballeu
treballen
parlo
parles
parla
parlem
parleu
parlen
visc
vius
viu
vivim
viviu
viuen
dormo
dorms
dorm
dormim
dormiu
dormen
llegeixo
llegeixes
llegeix
llegim
llegiu

llegeixen
  • Hi ha alguns verbs importants que no segueixen els models anteriors. Els anomenem verbs irregulars.
  SER ESTAR DIR-SE DUR CONÈIXER
jo
tu
ell, ella, vostè 
nosaltres
vosaltres
ells, elles, vostès 
soc
ets
és
som 
sou
són
estic
estàs
està
estem
esteu
estan
em dic 
et dius
es diu
ens diem 
us dieu
es diuen
duc
duus (dus) 
duu (du)
duem
dueu
duen
conec
coneixes
coneix
coneixem
coneixeu
coneixen
  TENIR VIURE VENIR ANAR FER
jo
tu
ell, ella, vostè 
nosaltres
vosaltres
ells, elles, vostès 
tinc
tens

tenim
teniu
tenen
visc
vius
viu
vivim
viviu
viuen
vinc
vens
ve
venim
veniu
venen
vaig
vas
va
anem
aneu
van
faig
fas
fa
fem 
feu
fan
  • El verb dur és un sinònim del verb portar.
  • El verb portar es conjuga igual que el verb treballar, perquè també és regular.

Podeu consultar la fitxa dels verbs amb pronom, com llevar-se, dir-se

Bàsic 2

1. Passat perifràstic

  • El marc temporal pot ser: ahir, abans d’ahir, la setmana passada, l’any 2000, fa quinze dies, fa un any…
  Present del verb anar + verb en infinitiu
Marc temporal COMPRAR MARXAR
Ahir, abans-d'ahir, l’any passat, el mes passat, la setmana passada, fa quinze dies, fa un any, el segle passat, el 2014… vaig comprar  
vas comprar
va comprar
vam comprar
vau comprar
van comprar
vaig marxar
vas marxar
va marxar
vam marxar
vau marxar
van marxar

Usos del passat perifràstic

  • Per explicar situacions completament acabades en el passat (sovint en expressions temporals que marquen un temps limitat).

    Vaig estudiar a la universitat quatre anys.

  • Per ordenar cronològicament accions o fets passats.

    Quan vaig arribar a Catalunya, primer vaig viure a casa d’uns cosins. Després vaig aconseguir feina i al cap de poc vaig trobar un pis de lloguer molt bé de preu.

  • És important no confondre el present del verb anar amb el passat, que també es forma amb el verb anar però com a auxiliar.

    Ara vaig a casa. / Ahir vaig anar al cinema i vaig veure una pel·lícula de por.
    On vas avui? / I ahir, on vas anar ahir? Et vas trobar amb els amics?
    Ara mateix va al mercat. / Ahir va anar a la parada de peix i es va oblidar el bitlleter.


    Ara anem cap a casa. / Ahir vam anar al cinema i vam veure una pel·lícula d’amor.
    On aneu avui? / I ahir, on vau anar ahir? Us vau trobar amb la colla d’amics?
    Ara mateix van al mercat. / Ahir van anar a la parada de peix i es van oblidar el bitlleter.

2. Perfet

  • El marc temporal pot ser: avui, fa un moment, fa deu minuts, fa molta estona, al matí, aquest vespre, aquesta setmana, aquest mes, aquest any (enguany), aquest estiu
Present del verb haver + participi
Marc temporal  CANTAR DORMIR AIXECAR-SE LLEVAR-SE
Avui, aquest matí, aquesta setmana, aquest any, fa una estona, fa cinc minuts… he cantat
has cantat
ha cantat
hem cantat   
heu cantat
han cantat
he dormit
has dormit
ha dormit
hem dormit   
heu dormit
han dormit
m’he aixecat
t’has aixecat
s’ha aixecat
ens hem aixecat  
us heu aixecat
s’han aixecat
m’he llevat
t’has llevat
s’ha llevat
ens hem llevat   
us heu llevat
s’han llevat

Usos del perfet

  • Per parlar d’accions del passat que encara tenen relació amb el present.

    Avui m’he llevat a les vuit. → Acció passada però que té relació amb el present perquè el dia encara no ha acabat.
    Has anat alguna vegada a un restaurant vegetarià? → Acció passada però que té relació amb la teva vida fins ara, que és el present.

Recorda que:

  • Els verbs de la primera conjugació fan el participi en -at (parlat, menjat, anat…).
  • Els participis de la segona conjugació són irregulars (entès, corregut, sabut…).
  • Els verbs de la tercera conjugació fan el participi en -it (servit, dormit, patit…); i alguns en -rt: complir (complert), establir (establert), oferir (ofert), cobrir (cobert), obrir (obert), omplir (omplert), reblir (reblert), sofrir (sofert) i suplir (suplert).

3. Imperfet d’indicatiu

  • Podem tenir com a models els verbs següents:
AGAFAR PERDRE VIURE CREURE DORMIR
1a conjugació (regular) 2a conjugació (regular) 2a conjugació (irregular) 2a conjugació (irregular) 3a conjugació (regular)
 agafava
 agafaves
 agafava
 agafàvem
 agafàveu
 agafaven
 perdia
 perdies
 perdia
 perdíem
 perdíeu
 perdien
 vivia
 vivies
 vivia
 vivíem
 vivíeu
 vivien
 creia
 creies
 creia
 crèiem
 crèieu
 creien
 dormia
 dormies
 dormia
 dormíem
 dormíeu
 dormien
  • Altres verbs irregulars de la 2a conjugació:
SER FER DIR RIURE PRENDRE
era
eres
era
érem
éreu
eren
feia
feies
feia
fèiem
fèieu
feien
deia
deies
deia
dèiem
dèieu
deien
reia
reies
reia
rèiem
rèieu
reien
prenia
prenies
prenia
preníem
preníeu
prenien

Usos de l’imperfet

  • Per explicar accions habituals del passat:

    Quan era petita anava a l’escola que tenia més a prop de casa.

  • Per a les descripcions en el passat:

    La meva mestra era alta i morena. Tenia els ulls petits i portava ulleres.

Pots ampliar la informació sobre el perfet i l’imperfet a la fitxa de contrast de passats.

Bàsic 3

1. Present d’indicatiu

  • El present d’indicatiu fa referència al marc temporal d’ara, en aquest moment…, i també per indicar accions quotidianes que es repeteixen: cada any, cada dia, cada setmana
  • Alguns verbs de la segona conjugació:
SABER PRENDRE VENDRE RESOLDRE BEURE VEURE SEURE JEURE
 sé
 saps
 sap
 sabem
 sabeu
 saben
 prenc
 prens
 pren
 prenem
 preneu
 prenen
 venc
 vens
 ven
 venem
 veneu
 venen
 resolc
 resols
 resol
 resolem
 resoleu
 resolen
 bec
 beus
 beu
 bevem
 beveu
 beuen
 veig
 veus
 veu
 veiem
 veieu
 veuen
 sec
 seus
 seu
 seiem
 seieu
 seuen
 jec
 jeus
 jeu
 jaiem
 jaieu
 jeuen
TREURE PODER VOLER HAVER DEURE CAURE CREURE MOURE
 trec
 treus
 treu
 traiem
 traieu
 treuen
 puc
 pots
 pot
 podem
 podeu
 poden
 vull
 vols
 vol
 volem
 voleu
 volen
 he
 has
 ha
 hem
 heu
 han
 dec
 deus
 deu
 devem
 deveu
 deuen
 caic
 caus
 cau
 caiem
 caieu
 cauen  
 crec
 creus
 creu
 creiem
 creieu
 creuen  
moc
mous
mou
movem
moveu
mouen
  • Els verbs de la segona conjugació acabats en -ndre, -ldre es conjuguen com vendre i resoldre.
  • Alguns verbs que es conjuguen com veure: creure, jeure, treure, caure, seure…: creiem, creieu
  • Es conjuguen com beuredeure, moure...

2. El plusquamperfet

  • Quan va arribar…
 Imperfet del verb haver + participi
 jo
 tu
 ell, ella, vostè
 nosaltres
 vosaltres
 ells, elles, vostès    
 havia
 havies
 havia
 havíem    
 havíeu
 havien
 menjat    
 perdut
 dormit
 Exemples:
 De petita, havia jugat a bàsquet. 
 Quan vaig arribar, ells ja se n’havien anat
 Que no t’ho havia dit la Carme?
 M’havien assegurat que vindrien.

 

Usos del plusquamperfet

  • Per parlar d’una acció acabada i anterior a una altra del passat.

    Quan va arribar la policia, el lladre ja havia marxat.
    (→ l’acció de marxar és passada i anterior a l’acció passada d’arribar)

  • Quan reproduïm en passat el que ha dit una persona en passat perifràstic o perfet (“He trobat feina”).

    Em vaig trobar la Karima i em va dir que havia trobat feina.

3. Condicional simple

  • Si pogués…
CANTAR DORMIR SER ANAR FER VIURE
 cantaria
 cantaries
 cantaria
 cantaríem    
 cantaríeu
 cantarien
 dormiria
 dormiries
 dormiria
 dormiríem    
 dormiríeu
 dormirien
 seria 
 series
 seria
 seríem
 seríeu
 serien
 aniria
 aniries
 aniria
 aniríem
 aniríeu
 anirien
 faria
 faries
 faria
 faríem
 faríeu
 farien
 viuria
 viuries
 viuria
 viuríem
 viuríeu
 viurien

 
VOLER PODER SABER TENIR VENIR VOLER
 voldria
 voldries
 voldria
 voldríem
 voldríeu
 voldrien
 podria
 podries
 podria
 podríem
 podríeu
 podrien
 sabria
 sabries
 sabria
 sabríem
 sabríeu
 sabrien
 tindria
 tindries
 tindria
 tindríem    
 tindríeu
 tindrien
 vindria
 vindries
 vindria
 vindríem    
 vindríeu
 vindrien
 voldria
 voldries
 voldria
 voldríem    
 voldríeu
 voldrien

Usos del condicional simple

  • Per parlar de fets hipotètics del present o del passat que són possibles, però que no sabem si passaran o no.

          M’agradaria anar de vacances al Marroc.
          (és el meu desig, però no sé si podré anar-hi o no)

  • Per donar consells.

          - Tinc mal de panxa.
          - Jo, en el teu cas, em prendria una camamilla i faria dieta.

  • Per fer preguntes o peticions amb cortesia.

          Perdoni, podria obrir la finestra?
          Voldria una barra de pa.

  • Per reproduir en passat el que va dir una persona en futur.

          No compraré més en aquest forn.Va dir que no compraria més en aquell forn.

4. Present de subjuntiu

  • El fem servir per a frases amb construccions com cal que…, és necessari que…, vull que…
     
  • La presència de la conjunció que ens pot orientar per saber que hi cal un verb en mode subjuntiu.
     
  • Models de verbs regulars:
PARLAR CÓRRER PERDRE  CONVÈNCER DORMIR LLEGIR
 parli
 parlis
 parli
 parlem  
 parleu
 parlin
 corri
 corris
 corri
 correm      
 correu
 corrin
 perdi
 perdis
 perdi
 perdem       
 perdeu
 perdin
 convenci
 convencis
 convenci
 convencem
 convenceu
 convencin
 dormi
 dormis
 dormi
 dormim       
 dormiu
 dormin
 llegeixi
 llegeixis
 llegeixi
 llegim
 llegiu
 llegeixin  
  • Alguns exemples:

    És necessari que repartim el correu.
    Vull que us hi divertiu molt.
    Que arribin a l’hora que vulguin!
     
  • Alguns verbs irregulars en subjuntiu:
CABER SABER ANAR FER ESTAR SER
 càpiga
 càpigues
 càpiga
 capiguem  
 capigueu
 càpiguen
 sàpiga
 sàpigues
 sàpiga
 sapiguem  
 sapigueu
 sàpiguen  
 vagi
 vagis
 vagi
 anem   
 aneu
 vagin  
 faci
 facis
 faci
 fem
 feu
 facin   
 estigui
 estiguis
 estigui
 estiguem
 estigueu
 estiguin
 sigui
 siguis
 sigui
 siguem
 sigueu
 siguin
PODER VOLER VEURE VIURE HAVER CAURE
 pugui
 puguis
 pugui
 puguem
 pugueu
 puguin
 vulgui
 vulguis
 vulgui
 vulguem  
 vulgueu
 vulguin
 vegi
 vegis
 vegi
 vegem  
 vegeu
 vegin
 visqui
 visquis
 visqui
 visquem  
 visqueu
 visquin
 hagi
 hagis
 hagi
 hàgim
 hàgiu
 hagin
 caigui
 caiguis
 caigui
 caiguem
 caigueu
 caiguin
  • Si us hi fixeu, les formes irregulars que acabem de veure són de la 2a conjugació, i apareixen amb una -g-, que de vegades és -c- o -q-. Aquestes consonants ja apareixen al present d’indicatiu, com podeu veure, per exemple, al verb poder: jo puc > puguis, puguis…
  • Segueixen aquest mateix model els verbs següents:
   Present d’indicatiu 
jo -c
Present de subjuntiu
jo, tu, ell, ella, vostè, nosaltres, vosaltres, ells, elles, vostès -gu- 
dur
dir
conèixer
tenir
riure
entendre  
resoldre
aprendre
moure
duc
dic
conec
tinc
ric
entenc
resolc
aprenc
moc
 dugui, duguis, dugui, dugueu, duguem, duguin
 digui, diguis, digui, diguem, digueu, diguin
 conegui, coneguis, conegui, coneguem, conegueu, coneguin
 tingui, tinguis, tingui, tinguem, tingueu, tinguin
 rigui, riguis, rigui, riguem, rigueu, riguin
 entengui, entenguis, entengui, entenguem, entengueu, entenguin
 resolgui, resolguis, resolgui, resolguem, resolgueu, resolguin
 aprengui, aprenguis, aprengui, aprenguem, aprengueu, aprenguin
 moure, moguis, mogui, moguem, mogueu, moguin

Usos del subjuntiu

  • Utilitzem el present de subjuntiu en la frase que depèn del present d’indicatiu de l’oració principal.
     
    • Per valorar o dubtar
                M’agrada que arribis puntual. (No declarem. Fem una valoració).
                Dubto que arribis puntual. (No declarem. Expressem un dubte).
       
    • Per expressar influència (ordres, consells, desitjos i preferències).
                Vull que arribis puntual. (ordre)
                T’aconsello que arribis puntual. (consell)
                Espero que arribis puntual. (desig)
                M’estimo més que arribis puntual. (preferència)
       
    • Per expressar obligació o necessitat (perífrasi d’obligació).
                Cal que arribis puntual.
       
  • Utilitzem el present de subjuntiu com a verb principal per expressar ordres negatives.
              Pere, arriba puntual! (ordre afirmativa: imperatiu)
              Pere, no arribis tard! (ordre negativa: present de subjuntiu)

5. Participis irregulars

asseure > assegut, asseguda
beure > begut, beguda
caure > caigut, caiguda
comprendre > comprès, compresa
conèixer > conegut, coneguda
córrer > corregut, correguda
dir > dit, dita
dur > dut, duta
encendre > encès, encesa
fer > fet, feta
haver > hagut, haguda
imprimir > imprès, impresa
obrir > obert, oberta
poder > pogut, poguda
prendre > pres, presa
respondre > respost, resposta
saber > sabut, sabuda
ser > sigut, siguda
treure > tret, treta
tenir > tingut, tinguda
venir > vingut, vinguda
veure > vist, vista
viure > viscut, viscuda
voler > volgut, volguda
 
  • El participi ens serveix per formar el perfet i altres temps compostos.
       Demà hauré acabat la feina.
       Ja he anat al metge.
       He hagut de plegar més tard.

     
  • La forma de participi pot fer de nom i d’adjectiu, segons el cas, i ens poden servir les formes de participi dels verbs derivats.
       Agafa l’imprès i porta’l a secretaria.
       És una dita molt popular.
       Té la vista cansada.

       La caldera està encesa.
       La porta és oberta.
       Sigueu tots molt benvinguts.

Pots ampliar la informació sobre l’imperfet i el perfet a la fitxa de contrast de passats.

Pots consultar la informació de les perífrasis verbals sobre la probabilitat i l’obligació amb les construccions deure + infinitiu, haver de + infinitiu, caldre + infinitiu i caldre que + subjuntiu.

Pots consultar la fitxa dels verbs amb pronom.

Per saber com es donen ordres, positives i negatives, consulta la fitxa de l’imperatiu.

Elemental 1

1. Present d'indicatiu

  • Resum de conjugacions (formes regulars)
Primera
conjugació
Segona
conjugació
Tercera conjugació  
CANTAR PERDRE TÉMER DORMIR SERVIR
canto
cantes
canta
cantem
canteu
canten
perdo
perds
perd
perdem
perdeu
perden
temo
tems
tem
temem
temeu
temen
dormo
dorms
dorm
dormim
dormiu
dormen
serveixo
serveixes
serveix
servim
serviu
serveixen
  • Alguns verbs de la tercera conjugació, que acaben en -ir, entre l’arrel i la terminació afegeixen l’increment eix a totes les persones excepte en la primera i la segona persones del plural. Aquests verbs s'anomenen verbs incoatius. Alguns verbs incoatius, que es conjuguen com servir són: llegir, fregir, vestir-se, repartir...
  • Els verbs de la tercera conjugació que no afegeixen aquest increment, s'anomenen verbs purs. Alguns verbs purs, que es conjuguen com dormir són: ajupir, bullir, mentir, sentir, morir
  • Cal parar atenció als verbs següents:

obrir, omplir: obro, obres, obre, obrim, obriu, obren
sortir, collir, escopir: surto, surts, surt, sortim, sortiu, surten
cosir, tossir: cuso, cuses, cus, cosim, cosiu, cusen
fugir: fujo, fuges, fuig, fugim, fugiu, fugen

  • Per mantenir alguns sons quan conjuguem cal tenir en compte que hi ha alternances ortogràfiques davant de e i i:
 c > qu
 ç > c
 g > gu
 j > g
 trenco, trenques, trenca, trenquem, trenqueu, trenquen
 començo, comences, comença, comencem, comenceu, comencen     
 frego, fregues, frega, freguem, fregueu, freguen
 netejo, neteges, neteja, netegem, netegeu, netegen

2. Pretèrit imperfet

  • Segona conjugació, formes irregulars.
DIR DUR RIURE CREURE TREURE FER
deia
deies
deia
dèiem    
dèieu
deien  
duia
duies
duia
dúiem  
dúieu
duien
reia
reies
reia
rèiem   
rèieu
reien
creia
creies
creia
crèiem   
crèieu
creien
treia
treies
treia
trèiem  
trèieu
treien
feia
feies
feia
fèiem   
fèieu
feien


Ser: era, eres, era, érem, éreu, eren
Haver-hi: hi havia

3. PASSAT PERIFRÀSTIC

Auxiliar (vaig, vas, va, vam, vau, van) + infinitiu

Marc temporal       Verb comprar            Verb aixecar-se     
 Ahir
 L’any passat
 La setmana passada          
 Fa quinze dies
 Fa un any
 El segle passat
 vaig comprar
 vas comprar
 va comprar
 vam comprar
 vau comprar
 van comprar
 em vaig aixecar
 et vas aixecar
 es va aixecar
 ens vam aixecar
 us vau aixecar
 es van aixecar

4. Present de subjuntiu

  • Formes regulars: totes les conjugacions
  PARLAR CONVÈNCER PERDRE DORMIR LLEGIR
 jo
 tu
 ell, ella, vostè
 nosaltres
 vosaltres
 ells, elles, vostès  
 parli
 parlis
 parli
 parlem  
 parleu
 parlin
 convenci
 convencis
 convenci
 convencem  
 convenceu
 convencin
 perdi
 perdis
 perdi
 perdem  
 perdeu
 perdin
 dorm
 dormis
 dormi
 dormim  
 dormiu
 dormin
 llegeixi
 llegeixis  
 llegeixi
 llegim
 llegiu
 llegeixin
  • Formes irregulars (verbs amb -gu-): hi ha verbs que afegeixen -gu- a totes les persones gramaticals.
 Quan
 Que
 És necessari que      
 És possible que
 Vull que
 jo escrigui
 tu escriguis    
 ell escrigui
 nosaltres escriguem
 vosaltres escrigueu
 elles escriguin
 la carta.
 als avis
 amb lletra clara.     

Per saber si un verb afegeix -gu- en el present de subjuntiu cal mirar si la primera persona del singular del present d’indicatiu acaba en -c.

      Infinitiu           Present d’indicatiu
-c 
      Present de subjuntiu
-gu-
 dur
 dir
 conèixer
 tenir
 riure
 escriure
 entendre  
 resoldre
 duc
 dic
 conec
 tinc
 ric
 escric
 entenc
 resolc
 dugui, duguis, dugui, duguem, dugueu, duguin
 digui, diguis, digui, diguem, digueu, diguin
 conegui, coneguis, conegui, coneguem, conegueu, coneguin
 tingui, tinguis, tingui, tinguem, tingueu, tinguin
 rigui, riguis, rigui, riguem, rigueu, riguin
 entengui, entenguis, entengui, entenguem, entengueu, entenguin
 resolgui, resolguis, resolgui, resolguem, resolgueu, resolguin
 aprengui, aprenguis, aprengui, aprenguem, aprengueu, aprenguin   

Fem servir el present de subjuntiu en oracions subordinades que depenen d’un verb principal. Aquest verb principal indica normalment valoracions, dubtes i preferències. Fixa’t que duen la conjunció que:

M’agrada que toquis tants instruments. (m’agrada = faig una valoració)
No crec que sàpiga tocar l’acordió. (no crec = expresso un dubte)
Prefereixo que compris les entrades demà. (prefereixo = expresso una preferència)

5. Imperfet de subjuntiu

Formes regulars i usos

  parlar convèncer perdre dormir llegir
 jo
 tu
 ell, ella, vostè
 nosaltres
 vosaltres
 ells, elles, vostès  
 parlés
 parlessis
 parlés
 parléssim  
 parléssiu
 parlessin
 convencés
 convencessis
 convencés
 convencéssim 
 convencéssiu
 convencessin
 perdés
 perdessis
 perdés
 perdéssim  
 perdéssiu
 perdessin
 dormís
 dormissis
 dormís
 dormíssim  
 dormíssiu
 dormissin
 llegís
 llegissis  
 llegís
 llegíssim
 llegíssiu
 llegissin

Fem servir l’imperfet de subjuntiu en oracions subordinades que depenen d’un verb principal. Aquest verb principal indica normalment valoracions, dubtes i preferències i l’usem en passat o en condicional.

Va voler que féssim el viatge de nuvis tant sí com no.
No esperava que servíssiu millor els clients.
No m’estranyaria que fos el seu germà.

També fem servir l’imperfet de subjuntiu seguit d’expressions que indiquen desitjos que pensem que és difícil que passin o per fer suggeriments:

Tant de bo em toqués la loteria!
(no tinc gaire clar que em toqui la loteria)

I si anéssim més de pressa?
(suggereixo que és millor anar més de pressa)

A més a més, utilitzem l’imperfet de subjuntiu per a les condicions que ens semblen poc probables que puguin passar.

No estaríem tan cansats si dormíssim més hores.
(= no tinc clar si algun dia dormirem més hores)

Formes amb canvis ortogràfics

JUGAR COMENÇAR MENJAR TRENCAR
 jugués
 juguessis
 jugués
 juguéssim  
 juguéssiu
 juguessin
 comencés
 comencessis
 comencés
 comencéssim  
 comencéssiu
 comencessin
 mengés
 mengessis
 mengés
 mengéssim  
 mengéssiu
 mengessin
 trenqués
 trenquessis
 trenqués
 trenquéssim  
 trenquéssiu
 trenquessin

Formes irregulars

 Infinitiu Present d’ind.
jo -c    
Imperfet de subjuntiu
-gu-    
 dur
 dir
 conèixer
 tenir
 riure
 entendre 
 resoldre
 aprendre
 duc
 dic
 conec
 tinc
 ric
 entenc
 resolc
 aprenc
 dugués, duguessis, dugués, duguéssim, duguéssiu, duguessin 
 digués, diguessis, digués, diguéssim, diguéssiu, diguessin
 conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin 
 tingués, tinguessis, tingués, tinguéssim, tinguéssiu, tinguessin
 rigués, riguessis, rigués, riguéssim, riguéssiu, riguessin
 entengués, entenguessis, entengués, entenguéssim, entenguéssiu, entenguessin 
 resolgués, resolguessis, resolgués, resolguéssim, resolguéssiu, resolguessin
 aprengués, aprenguessis, aprengués, aprenguéssim, aprenguéssiu, aprenguessin

Hi ha verbs que també formen l’imperfet de subjuntiu amb -gu- però no tenen -c en la primera persona del singular del present d’indicatiu:

CÓRRER
(jo corro)
 HAVER
  (jo he / haig)  
VOLER
(jo vull)
 corregués
 correguessis
 corregués
 correguéssim    
 correguéssiu
 correguessin
 hagués
 haguessis
 hagués
 haguéssim
 haguéssiu
 haguessin
 volgués
 volguessis
 volgués
 volguéssim    
 volguéssiu
 volguessin

Formes irregulars no formades a partir de l’indicatiu present

  Infinitiu   Imperfet de subjuntiu
1a persona
Indicatiu present
1a persona
 ser
 veure
 fer
 viure
 fos
 veiés
 fes
 visqués
 soc
 veig 
 faig
 visc

6. Futur compost

Fem servir el futur compost per parlar d’una acció del futur que veiem com a acabada.

D’aquí a mitja hora ja hauré acabat tota la feina.
(= sé que la feina estarà acabada)

L’any 3000 el gel de la Terra s’haurà fos i l’aigua cobrirà tota la superfície terrestre.
(= tinc el convenciment que l’aigua estarà fosa)

 jo
 tu
 ell, ella, vostè
 nosaltres
 vosaltres
 ells, elles, vostès  
 hauré
 hauràs
 haurà
 haurem   
 haureu
 hauran
 acabat 


També fem servir el futur compost per referir-nos a una acció del futur que passarà abans que una altra acció futura.

Quan arribi el missatger amb el paquet jo ja hauré sortit de casa. Com ho fem?
(Sortir de casa és una acció del futur que passa abans d’una altra acció futura: arribada del missatger amb el paquet)

7. Construccions amb gerundi: continuïtat

 continuïtat
 (una acció contínua  
 en el temps) 
 continuar + gerundi
 Continua plovent.
 Es va jubilar, però va continuar treballant.

 anar + gerundi
 Va traient la pols, va fent.
 Durant anys va anar estalviant fins que va poder comprar-se el pis. 

8. Verbs que regeixen preposició i pronominalització

 verb +     amb   
 en
 a
 per
  HI   Estic d’acord amb tu. Hi estic d’acord sempre.
 Pensa en això que t’he dit. Pensa-hi, si us plau!
 Vaig decidir-me a cantar. Però vaig decidir-m’hi massa tard.
 S’interessa per la societat. S’hi interessa molt, la veritat.
 de   EN    Ja tenim ganes d’arribar a casa. Ja en tenim ganes de fa estona!   

9. Verbs amb predicatiu i pronominalització

 predicatiu       tornar-se
 posar-se
 quedar-se      
  HI   S’ha tornat boig? S’hi ha tornat.
 S’ha posat vermell? S’hi ha posat.
 S’ha quedat parada? Jo també m’hi he quedat.            
 fer-se
 dir-se
  EN    S’ha fet ric? I tant que se n’ha fet.
 Es diu Pere? No, no se’n diu. Es diu Miquel.

Elemental 2

1. Present de subjuntiu: formes regulars i formes irregulars

 -ar  -er / -re   -ir  -ir Infinitiu  Present d’indicatiu   Present de subjuntiu 
 -i
 -is
 -i
 -em 
 -eu
 -in
 -i
 -is
 -i
 -em
 -eu
 -in
 -i
 -is
 -i
 -im 
 -iu
 -in
 -eixi
 -eixis
 -eixi
 -im
 -iu
 -eixin 
 arreglar
 interrompre 
 córrer
 obrir
 servir

 
 arreglo
 interrompo
 corro
 obro
 serveixo

 
 arregli
 interrompi
 corri
 obri
 serveixi

 

— Verbs que fan el present d’indicatiu amb -c afegeixen -gu- al subjuntiu

   estar   ¦     estic     ¦    estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin                    


— Altres verbs: canvis ortogràfics

 continuar continuï, continuïs, continuï, continuem, continueu, continuïn
 canviar canviï, canviïs, canviï, canviem, canvieu, canviïn
 conduir condueixi, condueixis, condueixi, conduïm, conduïu, condueixin 
 lluir lluï, lluïs, lluï, lluïm, lluïu, lluïn
 cosir (tossir, sortir, collir…)       cusi, cusis, cusi, cosim, cosiu, cusin

2. Present de subjuntiu. Formes irregulars

Quan
Que
És necessari que 
És possible que
Vull que
 jo
 tu
 ell, ella, vostè
 nosaltres
 vosaltres
 ells, elles, vostès 
 escrigui
 escriguis
 escrigui
 escriguem
 escrigueu
 escriguin
 la carta.

 als avis.

 amb lletra clara. 
 -gui
 -guis
 -gui
 -guem
 -geu
 -guin
 Infinitiu      Present d’indicatiu             Present de subjuntiu    
 dur
 poder
 dir
 conèixer 
 tenir
 ser
 riure
 escriure
 entendre            
 resoldre
 duc
 puc
 dic
 conec
 tinc
 soc
 ric
 escric
 entenc
 resolc
 dugui
 pugui
 digui
 conegui
 tingui
 sigui
 rigui
 escrigui
 entengui
 resolgui

Alerta: voler - vull - vulgui

3. Perfet de subjuntiu. Correspondència de temps verbals

 hagi
 hagis
 hagi
 hàgim   
 hàgiu
 hagin
 + participi passat 
No és possible que m’hagi equivocat, me n’hauria adonat.
Quan hi hagis anat a sopar un parell de cops, ja et semblarà normal, aquell restaurant. 
És probable que ho hagi fet ell mateix.
—Hem fet mal fet? —No crec pas que hàgim fet mal fet.
De debò? Dubto que hàgiu fet els deures.
És impossible que hi hagin entrat sense forçar la porta.

Potser hi ha entrat.
Sí, és probable que hi hagin entrat. No, no diu pas que hi hagin entrat.

Deuen haver-hi entrat.
Sí, és probable que hi hagin entrat. Vols dir? Dubto que hi hagin entrat.

4. Futur d’indicatiu

  infinitiu + … PARLAR CÓRRER  PERDRE  DORMIR
 jo
 tu
 ell, ella, vostè
 nosaltres
 vosaltres
 ells, elles, vostès   

-às

-em  
-eu
-an
 parlaré
 parlaràs
 parlarà
 parlarem      
 parlareu
 parlaran
 correré
 correràs
 correrà
 correrem      
 correreu
 correran
 perdré
 perdràs
 perdrà
 perdrem      
 perdreu
 perdran
 dormiré
 dormiràs
 dormirà
 dormirem      
 dormireu
 dormiran

Demà serem a Girona.
El cambrer servirà les begudes.
Diumenge m’estaré a casa tot el dia.

Futur: formes irregulars

  • Alguns verbs que segueixen una forma irregular en futur:
PERDRE ANAR PODER SABER VOLER TENIR VENIR FER HAVER
perdré
perdràs
perdrà
perdrem
perdreu
perdran
aniré
aniràs
anirà
anirem
anireu
aniran
podré
podràs
podrà
podrem
podreu
podran
sabré
sabràs
sabrà
sabrem
sabreu
sabran
voldré
voldràs
voldrà
voldrem
voldreu
voldran
tindré
tindràs
tindrà
tindrem
tindreu
tindran
vindré
vindràs
vindrà
vindrem
vindreu
vindran
faré
faràs
farà
farem
fareu
faran
hauré
hauràs
haurà
haurem
haureu
hauran

Elemental 3

1. Formació regular, amb la tercera persona del singular i amb la segona persona del plural del present d’indicatiu

jeu
seu
viu
mou-te           
beu
 jaieu
 seieu
 viviu
 moveu-vos
 beveu

Alerta

Les formes de la segona persona en singular de l’imperatiu dels verbs fer, anar i venir són, respectivament, fes, ves i vine.

2. Imperfet de subjuntiu. Formes irregulars. Formes velars amb -gu- a partir de l’indicatiu present en -c

-gués
-guessis
-gués
-guéssim
-guéssiu
-guessin

  Infinitiu Present d’indicatiu  Imperfet subjuntiu 
   estar  estic  estigués
 -ld-   resoldre
 (moldre)
 resolc  resolgués
 -l-  valer
 (caldre, soler) 
 valc  valgués
 -nd-    vendre
 (respondre, prendre,
 ofendre, suspendre,
 estendre, atendre,
 entendre, pretendre...)  
 venc  vengués
 -u-  coure (riure)
 beure (deure, ploure, moure)
 creure (seure, asseure)
 caure
 coc
 bec
 crec
 caic
 cogués
 begués
 cregués
 caigués
   dir
 dur
 dic
 duc
 digués
 dugués
   tenir
 venir
 tinc
 vinc
 tingués
 vingués
 !  conèixer
 aparèixer
 conec
 aparec
 conegués
 aparegués

Per consultar la correspondència de temps verbals, consulteu la fitxa sobre l’ús dels temps verbals.

3. Passat simple

  • Formes regulars
 -AR -ER / -RE    -IR
CANTAR ANAR INTERROMPRE SABER TÉMER VIURE DORMIR SERVIR
 cantí
 cantares
 cantà
 cantàrem
 cantàreu
 cantaren
 aní
 anares
 anà
 anàrem
 anàreu
 anaren
 interrompí
 interromperes
 interrompé
 interrompérem
 interrompéreu
 interromperen
 sabí
 saberes
 sabé
 sabérem
 sabéreu
 saberen
 temí
 temeres
 temé
 temérem
 teméreu
 temeren
 visquí
 visqueres
 visqué
 visquérem
 visquéreu
 visqueren
 dormí
 dormires
 dormí
 dormírem
 dormíreu
 dormiren
 serví
 servires
 serví
 servírem
 servíreu
 serviren
  • Exemples:
       L'endemà tots els germans celebraren la notícia amb alegria.
       Margarida Xirgu marxà a Buenos Aires, on treballà com a actriu.

4. La veu passiva

  • verb SER + participi + per
Veu activa Veu passiva

Els pagesos netegen el bosc.

La cuinera prepara el menjar.

L’encarregat del celler va servir el vi.

Havien cultivat les taronges a la Xina anteriorment.

Voluntaris d’organitzacions no governamentals administraran les ajudes als afectats.

S’hauran de pactar les esmenes amb l’oposició.

El bosc és netejat pels pagesos.

El menjar és preparat per la cuinera.

El vi va ser servit per l’encarregat del celler.

Les taronges havien estat cultivades a la Xina anteriorment.

Les ajudes als afectats seran administrades per voluntaris d’organitzacions no governamentals.

Les esmenes hauran de ser pactades amb l’oposició.

Intermedi 1

Els verbs expressen accions, estats, processos, etc. Estan formats per lexemes (o arrels) i per morfemes (o desinències). La forma verbal miraré, per exemple, es pot desglossar així:

   miraré: mir- és el lexema o arrel, i ar-é són morfemes.

El lexema o arrel ens aporta el significat lèxic de la paraula.

Els morfemes o desinències ens aporten informació sobre la conjugació, el mode, el temps i la persona verbals.

1. Les conjugacions verbals

Els verbs poden ser regulars o irregulars.

  • Regulars: són els que es conjuguen segons uns verbs que es prenen com a models.

1a conjugació: els verbs en què l’infinitiu acaba amb -ar:
            cantar, ruixar, apagar…

2a conjugació: els verbs en què l’infinitiu acaba amb -er o -re:
            témer, perdre…

3a conjugació: els verbs en què l’infinitiu acaba amb -ir:
            dormir, servir…

  • Irregulars: són els que no segueixen totalment la conjugació dels verbs model (anar, estar, ser, fer, tenir, dir, dur…).

2. Els modes verbals

• Indicatiu: l’acció o estat que expressa el verb és un fet real o expositiu d’una idea.
            estudiarem, parlo, cantava, han arribat…

• Imperatiu: expressa una ordre o un consell.
            mengeu, estudia, redueix…

• Subjuntiu: l’acció o estat que expressa el verb és un fet imaginari, no real o desitjat.
            concordi, vigilessin, vinguéssiu…

3. Els temps verbals

Els temps verbals expressen tres moments: passat, present i futur.

4. Les persones gramaticals

Les persones gramaticals són:

  Singular Plural
1a jo nosaltres
2a tu vosaltres (vós)
3a ell, ella, vostè ells, elles, vostès

Intermedi 2

Classificació dels verbs

  • Segons la seva morfologia:
     
    • Verbs regulars i irregulars. Anomenem verbs regulars els que segueixen un patró a l’hora de conjugar-se i verbs irregulars els que s’allunyen d’aquest patró per diferències en la desinència verbal o per canvis en l’arrel del verb.

      Els verbs de la 1a conjugació són tots regulars excepte anar i estar, i la majoria de verbs de la 2a conjugació són irregulars. Cal tenir en compte que els verbs de la 3a conjugació tenen dos models de conjugació: els incoatius, que afegeixen, segons els parlars, -eix-, -esc-, -ix-, -isc- (partir: parteixo) en els presents, i els purs, que no afegeixen cap increment morfològic (dormir > dormo).
       
    • Verbs pronominals. Són els que afegeixen un pronom de la mateixa persona que el subjecte.
         Aquests dies m’he cansat molt.

      Els verbs caure, marxar i callar no són pronominals.
         El gat va caure al pou. (i no: El gat *es va caure al pou.)
         Va marxar havent dinat. (i no: *Es va marxar havent dinat.)
         Quan va entrar la directora general, tothom va callar. (i no: *es va callar).

       
  • Segons la seva relació amb els complements:
    • Verbs copulatius o atributius. Són els que enllacen un atribut amb el subjecte. Poden ser-ho els verbs ser, estar i semblar.
           La pel·lícula era entretinguda.
          
      En Guillem, l’Anna i en Pau estan malalts.
       
    • La resta de verbs són predicatius.

Intermedi 3

Els verbs copulatius i el complement predicatiu

  • L’atribut és el complement introduït pels verbs ser, estar i semblar. Aquests verbs estan relacionats amb el subjecte i el complement. És per això que se’n diuen verbs copulatius.
     
  • L’atribut concorda en gènere i nombre amb el sintagma nominal que fa de subjecte.
       La ciutat de València és meravellosa.
       Els pobles dels Pirineus són extraordinaris.

     
  • El predicatiu complementa alhora el verb i el subjecte de la frase, o bé el verb i el complement directe. Si és un adjectiu, aquest complement concorda amb el subjecte o amb el complement directe en gènere i nombre.
       La Marta va arribar a casa cansada. → el predicatiu concorda amb el subjecte
       Els alumnes troben la lliçó complicada. → el predicatiu concorda amb el complement directe

Si voleu ampliar la informació, consulteu la fitxa sobre l’atribut i el complement predicatiu.

Classificació dels verbs d’acord amb el significat que tenen

  • Verbs d’observació: són verbs que indiquen que un fet és vist o percebut. En algun dels seus significats, poden no expressar observació. No tots són sinònims entre ells, però alguns són:
       observar, adonar-se, comprovar, veure, descobrir, constatar…
      
  • Verbs esdevenimentals: són verbs per explicat que un fet s’esdevé. En algun dels seus significats, poden no expressar un esdeveniment. No tots són sinònims entre ells, però alguns són:
       haver-hi, ocórrer, succeir, passar, esdevenir, trobar…
     
  • Verbs de percepció:
    • sentir/escoltar: sentim un so de manera involuntària, però escoltem algú o alguna cosa si hi posem atenció.
         Escolto la ràdio, sento una notícia a la ràdio.
    • sentir: és un verb transitiu, i per tant amb el verb hem de dir què veiem.
         No sento el que dius. No sento res.
         * No sento.
    • sentir-hi: és un verb intransitiu, no hem de dir què sentim.
         No hi sento. No hi sento gens.
         * No hi sento res.
    • veure / mirar. La diferència entre un verb i l’altre també rau en la intencionalitat.
         L’altre dia vaig veure ta mare al mercat.
         Mira quin llibre m’he comprat!
    • veure-hi: tenir capacitat de percebre informació a través de la vista.
         Li van posar unes gotes als ulls i no hi va veure durant una hora.
    • veure-s’hi: tenir la il·luminació necessària per percebre informació a través de la vista.
         No ens hem adonat que el sol s’ha post i ja no ens hi veiem.
    • olorar / sentir l’olor: La capacitat d’olorar la tenen els éssers vius, no els objectes, i implica intencionalitat. És un verb transitiu; per tant, hem de dir què olorem. Sentir l’olor és captar la sensació, és un verb que no indica intenció.
         Oloren el pebre i esternuden.
         Ja sento l’olor del dinar.
         Olora les roses que tinc al jardí. Fan una olor espectacular!
         * Olorar bé/malament.
         * La pasta olora malament.

       

Suficiència 1

Classificació sintàctica dels verbs

  • Segons la seva relació amb el subjecte:
     
    • Verbs impersonals. Són els que formen oracions sense subjecte.
         caldre, ploure, haver-hi…

      Alguns verbs són sempre impersonals, com els que al·ludeixen a fenòmens de la meteorologia, per exemple, o altres com caldre i similars. Un altre grup de verbs són impersonals només segons el context, com és el cas d’oracions com ara Truquen a la porta o Fa calor. Finalment, hi ha els casos en què el pronom es determina la impersonalitat, com a l’oració S'està molt bé aquí.

      El verb haver-hi, quan va seguit d'un sintagma nominal en plural, pot concordar-hi o no. En la majoria de parlars en general sol concordar. Ara bé, cal tenir en compte que la manca de concordança és l'ús consolidat en els registres formals.
         Hi havia cotxes mal aparcats. (però també: Hi havien cotxes mal aparcats)
       
    • Verbs personals. Formen oracions amb subjecte, encara que de vegades no aparegui explícitament.
         En Pere està de guàrdia.
         Vindran a reparar l'antena. (subjecte elidit)

      Aquests verbs personals els podem trobar en veu activa o en veu passiva. 
       
      • Veu activa, en què el subjecte fa l'acció expressada pel verb.
           L’alumne estudia matemàtiques. (subjecte agent)
         
      • Veu passiva, en què l'acció que expressa el verb recau sobre el que anomenem subjecte pacient.
           Les matemàtiques són estudiades per l'alumne. (subjecte pacient)
         
  • Segons la seva relació amb els complements, els verbs poden ser transitius o intransitius:
     
    • Verbs transitius: porten complement directe.
         Compro patates.
         Llegeixo una novel·la.
       
    • Verbs intransitius: no porten complement directe. 
         Corren molt.
         Parlaven del dèficit públic.

Enllaços relacionats

Filtres

Nivell