Cercar Cerca avançada

27. Els verbs irregulars

Intermedi 1

Els verbs de la primera conjugació

Els verbs de la primera conjugació són els acabats en -ar. Gairebé tots són regulars, és a dir, segueixen el model del verb cantar.

Els verbs anar i estar són els únics verbs irregulars de la primera conjugació, ja que s’aparten del model. El verb anar té diverses arrels:

Verb anar
Present d’indicatiu vaig, vas, va, anem, aneu, van
Present de subjuntiu vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin
Imperatiu ves, vagi, anem, aneu, vagin
Futur aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran
Condicional aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien

El verb estar

El verb estar no segueix el model a la primera persona del present d’indicatiu (estic) i en altres formes que s’hi relacionen.

Verb estar
Present d’indicatiu estic, estàs, està, estem, esteu, estan
Present de subjuntiu estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin
Imperatiu estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin

El verb ser

El verb ser (o ésser), de la 2a conjugació, és un dels més utilitzats i també un dels més irregulars. Fixeu-vos en les seves irregularitats més importants:

Present
d’indicatiu
Imperfet
d’indicatiu
Present
de subjuntiu
Imperfet
de subjuntiu
 soc
 ets
 és
 som
 sou
 són
 era
 eres
 era
 érem
 éreu
 eren
 sigui
 siguis
 sigui
 siguem
 sigueu
 siguin
 fos
 fossis
 fos
 fóssim
 fóssiu
 fossin

El verb haver

El verb haver actualment té tres usos:

  • Forma part del verb haver-hi, verb impersonal que es fa servir en tercera persona i que indica presència o existència. Quan l’element que va darrere és plural, el verb també pot anar en plural: hi han, hi havien… En contextos formals, la forma en singular és l’ús consolidat: Hi ha moltes cadires.
  • És un verb auxiliar que serveix per formar els temps compostos següents:
    perfet d’indicatiu: he cantat, has cantat
    futur perfet: hauré cantat, hauràs cantat
    perfet de subjuntiu: hagi cantat, hagis cantat
    plusquamperfet d’indicatiu: havia cantat, havies cantat
    condicional perfet: hauria cantat, hauries cantat
    plusquamperfet de subjuntiu: hagués cantat, haguessis cantat
  • També forma part de la perífrasi verbal d’obligació haver de + infinitiu (vegeu la perífrasi d’obligació en aquesta fitxa sobre perífrasis verbals).
       Has d’anar a comprar.

Intermedi 3

Les formes irregulars són les formes verbals que s’aparten dels verbs model. Les poden classificar en irregularitats ortogràfiques i en irregularitats morfològiques.

Irregularitats ortogràfiques

  • A la primera conjugació hi ha alternances ortogràfiques en la consonant de l'última síl·laba pel canvi de la vocal següent:
        -car: tocar, picar...
                toques, piqueu...

        -çar: començar, forçar...
                comencen, forcen...

        -jar: rajar, apujar... 
                ragen, apuges...

        -gar: pagar, regar...
                pagueu, reguem… 

     
  • Els verbs de la primera conjugació acabats amb -iar/-uar duen dièresi en el present de subjuntiu:
        copiar, estudiar, suar…  
        copiï, estudiïn, suïs…
     
  • Alguns verbs de la  segona conjugació fan l'arrel àtona amb a i l'arrel tònica segons la pronúncia.
       néixer / nàixer: naixerà, neix / naix
       péixer / pàixer: paixia
       treure / traure: trauríem, treus / traus
       jeure / jaure: jaieu, jeuen / jauen
       haver: hem, has
       fer: faràs, fa, fet
       saber: sé, sabut

     
  • Els verbs de la tercera conjugació collir, cosir, escopir, sortir, tossir fan l'arrel àtona s'escriu amb o i l'arrel tònica s'escriu amb u.
    collir: cullo, collirà...
    escopir: escopia, escups...
    sortir: sortirem
    , surt...
    tossir: tossim, tusso...

Irregularitats morfològiques

  • La principal irregularitat morfològica és la velarització de l’arrel, és a dir, quan l’arrel es reforça amb una consonant velar (-c, -gu-).
     
  • Podem reconèixer els verbs irregulars que són verbs velars perquè fan la 1a persona del singular del present d'indicatiu acabada amb -c:
       conèixer > conec; per tant: conegui, coneguem, conegut...
       beure > bec
    ; per tant: begui, beguem, begut...
     
  • Els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -xer i els verbs poder, dir i dur són verbs amb formes velars.
       moldre > molc
       valer > valc
       prendre > prenc
       moure > moc
       conèixer > conec
       creure > crec
       poder > puc
       dir > dic
       dur > duc

     
  • Si apareix aquesta forma velar a la 1a persona del present d’indicatiu, la velarització es conserva en diversos temps verbals:
Present d’indicatiu Passat simple Present de subjuntiu Imperfet de subjuntiu
 aprenc
 bec
 conec
 desaparec
 duc
 resolc
 vinc
 visc
 aprenguí
 beguí
 coneguí
 desapareguí
 duguí
 resolguí
 vinguí
 visquí
 aprengui
 begui
 conegui
 desaparegui
 dugui
 resolgui
 vingui
 visqui
 aprengués
 begués
 conegués
 desaparegués
 dugués
 resolgués
 vingués
 visqués
  • Pel que fa a l’imperatiu, són sempre velars la 3a persona del singular i la 1a i la 3a del plural.
BEURE CONÈIXER DESAPARÈIXER VIURE
--
beu
begui
beguem

beveu
beguin
--
coneix
conegui
coneguem

coneixeu
coneguin
--
desapareix
desaparegui
desapareguem

desapareixeu
desapareguin
--
viu
visqui
visquem

viviu
visquin
  • Hi ha alguns verbs que en l’imperatiu la segona persona del singular és velar (-gu-); també ho és la segona del plural.
       digues, digueu; estigues, estigueu; sàpigues, sapigueu

Aspectes que cal tenir en compte

  • L'infinitiu i el gerundi no velaritzen mai.
       poder, podent i no pas *poguer, *poguent
       saber, sabent
    i no pas *sapiguer, *sapiguent
     
  • Els verbs poder i voler alternen la o i la u al radical, igual que collir, cosir, escopir, sortir i tossir, però, a més, fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb u (tant si l’arrel és tònica com si és àtona):
       pugui, puguem; vulguis, vulguem, vulgueu…
     
  • En les formes singulars i en la 3a persona del plural del present d’indicatiu, l’accent prosòdic dels verbs acabats amb -iar recau en la penúltima síl·laba:
       canvio (1a p. sg.), estudies (2a p. sg.), elogia (3a p. sg.), pronuncien (3a p. pl.)
     
  • L’imperatiu només s’utilitza en frases afirmatives:
       Beveu vi!
       Veniu de seguida!
       Apagueu el foc!

    En les frases negatives es fa servir el present de subjuntiu:
       No begueu vi!
       No vingueu!
       No encengueu el foc!

Suficiència 2

Verbs amb formes velaritzades

Un bon nombre de verbs (sobretot de la segona conjugació) tenen el radical velaritzat, és a dir, la primera persona del present de l’indicatiu acaba amb el so velar [k], representat per la lletra c: jo aprenc.

Aquesta consonant velar es transforma en g (o gu) en els temps següents: present de subjuntiu (aprengui), imperfet de subjuntiu (aprengués), passat simple (aprengui) i algunes persones (o totes, segons el verb) de l’imperatiu. A vegades, la velarització també es troba en el participi.

Presenten aquesta característica els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -èixer, i els verbs poder, dir i dur fan la 1a persona del singular del present d’indicatiu acabada amb -c.

moldre > molc
valer
o valdre> valc
prendre > prenc
moure > moc
conèixer > conec
creure > crec
poder > puc
dir > dic
dur > duc

En el cas de l’imperatiu, són sempre velars i s’escriuen amb -gu- la 3a persona del singular i la 1a i la 3a del plural; pel que fa a la 2a persona del plural, és velar, -gu-, quan també ho és la segona del singular. Fixeu-vos en els verbs dir i conèixer.

digues tu
digui ell
diguem nosaltres
digueu vosaltres
diguin ells
coneix tu
conegui ell
coneguem nosaltres
coneixeu vosaltres
coneguin ells

El verb escriure s’aparta una mica dels models velaritzats en els temps següents:

  • perfet d’indicatiu:
       escriví, escrivires… (però també: escrigué, escrigueres…)
     
  • imperfet de subjuntiu:
       escrivís, escrivissis… (però també: escrigués, escriguessis…)

Interferències entre la segona i la tercera conjugació

Són de la segona conjugació els verbs següents, i els seus compostos, que acaben en -er o -re (i no de la tercera conjugació, que acaben en -ir):

batre (abatre, debatre, rebatre…)
cloure (concloure, excloure, incloure…)
concebre
córrer (concórrer, recórrer, transcórrer, ocórrer...)
fondre (refondre, infondre, confondre…)
percebre
rompre (irrompre, prorrompre…)
… i els acabats en -metre: admetre, emetre, ometre, permetre, remetre, transmetre…

Per tant, les formes correctes del present són bato, debato, rebato, cloc, concloc, excloc, incloc, corro, concebo, fonc, infonc, refonc, rompo, irrompo, emeto, ometo, transmeto… (i no *debateixo, *concloeixo, *concebeixo, *irrompeixo…).

Els participis irregulars

Cal tenir en compte algunes formes irregulars de participi:

absoldre > absolt
admetre > admès
aparèixer > aparegut
atendre > atès
beure > begut
caldre > calgut
caure > caigut
cloure > clos
cobrir > cobert
complir > complert*
compondre > compost
comprometre > compromès
conèixer > conegut
confondre > confós
córrer > corregut
coure > cuit o cogut**
creure > cregut
deure > degut
dir > dit
dissoldre > dissolt
doldre > dolgut
dur > dut
emetre > emès
empènyer > empès
escriure > escrit
establir > establert*
ésser o ser > estat (sigut)
fondre > fos
haver > hagut
imprimir > imprès
interrompre > interromput
jeure > jagut
merèixer > merescut
moldre > molt
morir > mort
moure > mogut
obrir > obert
oferir > ofert*
omplir > omplert*
permetre > permès
pertànyer > pertangut***
plànyer > plangut***
poder > pogut
prendre > pres
resoldre > resolt
romandre > romàs
rompre > romput
sofrir > sofert*
soler > solgut
sotmetre > sotmès
tenir > tingut
tòrcer > torçut o tort
trametre > tramès
valer > valgut
vendre > venut
viure > viscut
voler > volgut

* En valencià i baleàric aquests verbs formen el participi amb la terminació -it: complit, establit, oferit, omplit i sofrit (i també reblit i suplit).
** La forma cogut fa referència a ‘patir una coïssor’.
*** Els participis de pertànyer i plànyer poden ser també pertanyut i planyut.

Suficiència 3

Remarques sobre la conjugació d’alguns verbs

  • Cabre. Fixeu-vos en les formes cabo, caps, cap, cabem, cabeu, caben (present d’indicatiu); càpiga, càpigues, capiguem… (present de subjuntiu); cabés, cabessis, cabéssim… (imperfet de subjuntiu), i el gerundi cabent. No són correctes les formes *capigués, *capiguessis, *capiguéssim..., ni el gerundi *capiguent.
     
  • Caldre (caler). En present de subjuntiu és calgui i en imperfet de subjuntiu és calgués.
     
  • Conèixer. Cal anar amb compte amb les formes conec (present d’indicatiu); conegui (present de subjuntiu); conegués (imperfet de subjuntiu); coneixent (gerundi). No són correctes les formes *coneixo, *coneixi, *coneixés, ni el gerundi *coneguent.
     
  • Córrer. Fixeu-vos en les formes corregués, correguessis… (imperfet de subjuntiu), i en el gerundi corrent. No són correctes les formes *corrés, *corressis…, ni el gerundi *correguent.
     
  • Donar. Fixeu-vos en les formes dono (present d’indicatiu); doni… (present de subjuntiu); donés… (imperfet de subjuntiu); donant (gerundi). No són correctes les formes *donc, *dongui, *dongués, ni el gerundi *donguent.
     
  • Estar. Les formes d’imperfet de subjuntiu són estigués, estiguessis…, i el gerundi és estant. No són correctes les formes *estés, *estessis…, ni el gerundi *estiguent.
     
  • Fer. El present de subjuntiu és faci, facis… No són correctes les formes *fagi, *fagis… L'imperfet de subjuntiu és fes, fessis
     
  • Saber. Les formes d’imperfet de subjuntiu són sabés, sabessis, sabéssim…, i el gerundi és sabent. No són correctes les formes *sapigués, *sapiguessis, *sapiguéssim..., ni el gerundi *sapiguent.
     
  • Ser (ésser). L’imperfet de subjuntiu és fos, fossis, fos, fóssim, fóssiu i fossin, i el gerundi és sent (o essent). No són correctes les formes *sigués, *siguessis, *siguéssim..., ni el gerundi *siguent.
     
  • Veure. La primera persona del present d’indicatiu és veig (bec correspon al verb beure). No s’han de confondre la 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu (veiem, veieu) amb la 1a i 2a persona del plural del present de subjuntiu (vegem, vegeu).

Filtres

Nivell