Cercar Cerca avançada

25. L'argumentació

Suficiència 3

Què és el text argumentatiu?

Per argumentar entenem presentar raons que defensin una posició determinada respecte d’una qüestió amb la finalitat de convèncer algú. Per tant, hem de tenir present en tot moment que la finalitat d’una argumentació no és només presentar una problemàtica o descriure-la, sinó anar més enllà i fer valer el nostre parer per sobre de les altres raons adduïdes. Ara bé, per aconseguir-ho hem de fer servir un discurs estructurat i lògic; altrament, no podrem influir en el nostre interlocutor. És per això, que l’estructura de l’article d’opinió és un element cabdal.

Estructura

1. Títol: apartat que recull de manera sintètica l’esperit del text.

2. Introducció: retrat de la situació o de la problemàtica que abordarem. Va bé començar amb una expressió temporal.

Actualment / Darrerament / D’un temps ençà / Sovint sentim a parlar de…
Hi ha una preocupació creixent per…

3. Opinió breu / plantejament de la tesi: apartat que recull la tesi que pretenem defensar. Per evitar reiteracions, utilitzarem diverses fórmules a fi d’introduir el nostre parer.

Al meu parer… / Segons la meva opinió… / D’acord amb la meva opinió… / Crec que és preferible…

4. Argumentació: apartat en què presentem les raons que donen suport a la tesi que defensem. Fins i tot, podem aportar una tesi contrària a la nostra per, després, rebatre-la. Separarem aquesta idea de la següent amb un punt i a part (= paràgraf nou).

               a) Idea o raonament 1

               D’una banda... (quan presentem idees en oposició, avantatges o inconvenients)
               En primer lloc... (quan presentem idees totes en la mateixa línia, reforçant l’opinió)

               b) Idea o raonament 2

              D’altra banda... / De l’altra...
              En segon lloc... / A més a més...

              c) Idea o raonament 3

              Finalment... / Així mateix... / També cal dir...

5. Conclusió: torna a reproduir la tesi principal del nostre discurs i sintetitza breument els arguments presentats. Es recomana de fer-hi una proposta o recomanació de futur referent al tema tractat.

               a) Resum o repetició de l’opinió. No ens hem d’embolicar amb més raonaments.

               Per tant / En resum / Per concloure / Així doncs… crec que…

               b) Proposta optimitzadora, recomanació. No és imprescindible, però si ens hem quedat curts, reforça el discurs.

               Caldria que l’Administració prengués mesures...
               Caldria que les parts interessades actuéssim…

6. Signatura: convé signar el text amb nom i cognom(s), i sense punt final.


Recomanacions per a la redacció d’un text argumentatiu

La forma

▪ Posa-hi un títol, curt i senzill, sense punt final.

▪ Escriu, com a mínim, tres paràgrafs ben diferenciats, però ben cohesionats entre si.

▪ Obre un nou paràgraf (amb un punt i a part) després d’introduir cada idea o raonament diferent.

▪ Procura que el text tingui de 180 a 220 paraules (després del títol).

Signa el text.

La redacció

▪ Evita els col·loquialismes i les imprecisions.

▪ No abusis del jo, personalment i utilitza només un o dos verbs en 1a persona del singular.

▪ Evita també vaguetats de l’estil de m’agradaria parlar de…, vull dir, el tema de l’aigua, això dels incendis…

▪ No facis servir l’expressió a nivell de en el sentit de pel que fa a, quant a, en el pla…

Acaba totes les frases. Pots deixar-les inacabades, marcant-les amb el signe dels punts suspensius, si es tracta d’enumeracions incompletes.

▪ No abusis dels signes d’admiració (!) i interrogació (?).

▪ Vigila amb les comes: no n’abusis tampoc. I evita posar-ne entre subjecte i verb i entre verb i complements (excepte si delimiten incisos).

▪ Utilitza connectors d’ordre: per començar, d’una banda, d’altra banda, finalment…

▪ No confonguis les oracions de relatiu explicatives (separades amb coma) amb les especificatives (sense separar amb coma.

▪ Posa coma davant de les conjuncions adversatives en les oracions compostes: però, sinó.

▪ Evita repeticions, almenys dins del mateix paràgraf: utilitza paraules sinònimes.

Rellegeix el text abans de donar-lo per definitiu i intenta detectar-hi possibles errors.

Els connectors


Perquè el text estigui ben cohesionat, convé que les idees estiguin ben estructurades i lligades les unes amb les altres. Fixa’t en la llista de classificació dels connectors següents:

Per indicar causa

perquè (+ verb indicatiu), ja que, vist que, a causa de / que, per raó de, gràcies a / que, per culpa de, com que, a força de, atès que, considerant que, a còpia de, puix que*, car*…

Per indicar conseqüència

en conseqüència, a conseqüència de, per consegüent, per tant, així és que, cosa que, de manera que, per aquest fet, per això, doncs

Per indicar condició

a condició de / que, en cas de / que, amb que, si, només de / que, posat de / que

Per indicar finalitat

perquè (+ verb subjuntiu), per tal de / que, a fi de / que, la finalitat del qual, amb l’objectiu de / que

Per indicar oposició

en canvi, no obstant, ara bé, en contra, amb tot, al contrari, tanmateix, nogensmenys*, ans (al contrari)*…

Per indicar objecció

encara que, mal que, malgrat de / que, per bé que, tot i que, baldament*…

Per introduir el tema

l’objectiu principal de, ens proposem exposar, aquest escrit tracta de, ens adrecem a vostè per

Per encetar un tema nou

respecte a / de, pel que fa a, un altre punt és, quant a, sobre, el punt següent tracta de, en relació amb (cal evitar *en relació a), amb relació a

Per marcar ordre

d’entrada, d’antuvi, per començar, en primer (segon, tercer) lloc, primer (segon, tercer), primerament, en darrer lloc, en últim terme

Per distingir arguments

d’una bandade l’altra…, / d’altra banda…; per un costat… per l’altre…; per una altra part, al contrari, en canvi, etc.

Per continuar l’argument

a més, a més a més, després, així mateix, tanmateix, tot seguit, d’altra banda, per altra part

Per posar èmfasi

és a dir, en altres paraules, dit d’una altra manera, tal com s’ha dit, val la pena dir, cal insistir, el més important, la idea central és, convé destacar, s’ha de tenir en compte (cal tenir en compte), o sigui, això és, en efecte

Per donar detalls

per exemple, en particular, en el cas de, a saber, com a mostra, com ara, com és ara, així…

Per resumir

en resum, resumint, recapitulant, breument, en poques paraules, globalment, recollint el més important, en conjunt

Per acabar

en conclusió, per concloure, per acabar, finalment, així doncs, en definitiva

Per indicar temps

abans, suara, anteriorment, poc abans, al mateix temps, simultàniament, en el mateix moment, llavors, després, més tard, més endavant, a continuació, tot seguit

Per indicar espai

a dalt, a baix, més amunt, més avall, davant, darrere, sobre, sota, a la dreta, a l’esquerra, al mig, al centre, a prop, lluny, de cara, d’esquena, al centre, al costat, endins, enfora, a l’interior, a l’exterior

*Connectors menys habituals avui en dia.


Exemples d’articles d’opinió

Exemple 1

Títol
Incendis forestals i conservació del bosc

[Introducció i plantejament de la tesi]

D’un temps ençà, es parla molt de la conservació dels boscos. Cada any, quan arriba la calor, es produeixen incendis que cremen nombroses hectàrees de massa forestal. És cert que s’han pres mesures per evitar-ho, però els resultats no han estat gaire positius, i per tant crec que s’han de plantejar noves estratègies.

[Argumentació]

En primer lloc, cal promoure el coneixement de la natura. Les mesures de protecció que s’han aplicat fins ara han volgut allunyar les persones del bosc. S’ha prohibit circular amb cotxe i, en determinades zones, fins i tot amb bicicleta, per la qual cosa poques persones hi poden arribar. Estic convençuda que és millor promoure el coneixement de la natura i educar la gent perquè s’hi acosti amb respecte.

En segon lloc, s’ha de donar suport a la feina dels agricultors i els ramaders. Cada vegada hi ha menys pagesos, amb la qual cosa les terres es deixen de llaurar i es converteixen en zones boscoses de les quals no té cura ningú. Passa el mateix als prats on pasturava el bestiar i que han quedat abandonats. Els matolls i les branques mortes es van acumulant i el risc d’incendi augmenta.

En tercer lloc, cal aconseguir que hi hagi un equilibri entre flora i fauna. A la natura, cada espècie té la seva funció. És important que hi hagi vigilància per part d’especialistes en medi natural per controlar l’evolució de les poblacions de cada espècie.

[Conclusió]

Així doncs, penso que les eines valuoses per a la conservació dels boscos i per lluitar contra els incendis són acostar la gent a la natura, evitar l’abandonament de camps i pastures i millorar l’equilibri del medi natural. Per tot això, caldria que l’Administració aportés més recursos humans i econòmics, en lloc de prohibir l’accés a la natura i culpar els ciutadans del progressiu deteriorament del bosc.

[Signatura]

Roser Garcia
 

Exemple 2

[Títol]

La dona treballadora

[Introducció i plantejament de la tesi]

Des de fa uns anys, s’ha instaurat una nova festa en el nostre calendari: el Dia de la Dona Treballadora. Tanmateix, aquesta festa no és tan positiva com podria semblar.

[Argumentació]

D’una banda, és cert que les dones mereixen tota mena de reconeixements pel treball diari a casa amb la família i els fills. Aquesta és una tasca que ningú no aprecia i que fins i tot es menysprea. Que la dona treballi fora de casa i s’ocupi de la seva llar representa un gran esforç, sense cap mena de dubte.

D’altra banda, aquest reconeixement és sexista i posa de manifest una desigualtat. Si l’home i la dona treballen per igual, ens cal un Dia de la Dona Treballadora? Existeix un Dia de l’Home Treballador? O simplement la Festa del Treball? És evident que les dones pateixen discriminació en l’àmbit laboral: quan es queden embarassades, quan tenen els fills, quan cobren sous inferiors pel sol fet de ser dones, etc.

[Conclusió]

En definitiva, caldria preguntar-se si aquesta celebració no és només una manera que l’home s’alliberi de la seva mala consciència o si realment representa un reconeixement.

[Signatura]
Adrià Ros
 

Més exemples


The Queen

Stephen Frears, a La reina, reconstrueix, en clau irònica, la setmana —molt crítica— que la monarquia britànica va passar entre la mort de Diana de Gales i el seu enterrament, amb funerals d’estat a Westminster. De novetats que puguin interessar la premsa rosa sobre tot el que envoltà Lady Di no n’aporta cap, ni en vol dir res de nou. Allò que li interessa és el significat polític de tot el que passà en les principals institucions de la Gran Bretanya, com a reflex d’un cert estat de coses al nostre món. I atès que és de poder i de persones humanes de què parla el realitzador anglès, l’ombra de Shakespeare s’hi projecta gairebé com una posada al dia.

La reina resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme dels mitjans de comunicació, contra els manipuladors caps de premsa de partits i institucions, contra la involució política de Tony Blair —qüestió que Stephen Frears ha tocat en un altre film, anterior, inèdit encara a casa nostra. No surt pas gen ben parada la mateixa Diana, ni el tou del príncep Carles. I, malgrat que alguns ho han entès a l’inrevés, galdosa deixa la institució monàrquica…

El pamflet, Frears el defuig totalment; però segueix el fil de les interioritats a Palau i a Downing Street, durant aquells esdeveniments, per anar rebaixant a nivell terrenal la majestuositat monàrquica. I quan té la sobirana desproveïda de l’aurèola gairebé divina que traginava, llavors s’interessa pel factor humà. Contempla la reina com la noieta que es trobà amb una corona al cap i que ha mirat de moure’s correctament, com li han dit sempre que ho havia de fer, fins que el món canviat li ha esclatat i ara, gran, no sap ni com s’hi ha de posar. No, Frears no salva la monarquia en aquest film, sinó que, en la més pura tradició de Shakespeare, es mira l’ésser, la testa coronada.

En el que la pel·lícula té de crònica del vincle misteriós entre els ciutadans i la “seva” reina i de constatació de la pervivència de la monarquia malgrat que n’hagi quedat en evidència l’anacronisme, Stephen Frears converteix La reina en una mena de Gatopardo anglès. Si l’aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia “cal que tot canviï perquè tot segueixi igual”, aquí es ve a concloure “que tot s’ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual”. i com a artífex de la metamorfosi aparent, el cineasta assenyala indiscutiblement Tony Blair, que queda ideològicament retratat, sobretot gràcies al contrapunt irònic del personatge vital de la seva dona, Cherie.

La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena de La reina, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d’Isabel II. Amb un registre tènuament caricaturesc, dona un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà el caire tibat del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l’hora de representar-la com a ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l’energia, gairebé juvenil, del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l’ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa.

Salvador Montalt

http://www.totcinema.cat/cs_thequeen.htm


Una figura controvertida?

El cap de premsa del polític català ha de tenir present que el polític català no ha llegit la majoria de llibres que es publiquen en llengua catalana. (Com tothom sap, es publica molt, massa.) El polític català no té temps de llegir llibres en llengua catalana. Encara té pendent la trilogia de Larsson i prou feina té fent de polític i llegint en diagonal els llibres dels escriptors catalans en llengua castellana. És per això que, per Sant Jordi, el cap de premsa del polític català li diu quins són els llibres que figura que està llegint (figura que n’està llegint més d’un) i per què els llegeix. Així, quan a les entrevistes li ho pregunten, no fa el préssec.

Però el cap de premsa del polític català també ha de fer altres coses. Per exemple, controlar l’estat de salut dels escriptors catalans amb una certa obra. Perquè si algun escriptor català amb una certa obra es posa malalt, hi ha la possibilitat que es mori. I si això passa, el cap de premsa ja ha d’anar-li preparant al polític català un dossier amb un resum argumental de les principals obres del subjecte i així com una o dues frases que es puguin citar. Perquè quan l’escriptor català amb una certa obra mor, el polític català ha de fer una glossa improvisada davant dels micròfons de les cadenes de tele i de ràdio. I, en un cas així, les vaguetats fan molta pena. El polític català no pot dir només “és una gran pèrdua per a la nostra literatura”. El que queda bé és que sembli que el polític català ha llegit alguna cosa del difunt. Que en recordi algun títol i que el digui sense dubtar. Tampoc no cal que el polític català faci tant l’hipòcrita com el columnista que català (que ara era íntim del difunt i comprèn com ningú cada una de les seves frases escrites). Però sí que aniria bé, per no fer el ridícul, que el polític català pogués dir alguna cosa més que “va ser una figura molt controvertida, però la seva obra és molt important”.

Empar Moliner. Avui. 3-07-2009 (a propòsit de la mort de Baltasar Porcel)


El Tour, el turisme i l’atur

Segons ens informen, el pas per Barcelona del Tour de França ha estat un èxit, malgrat les inclemències de la pluja, que no van reduir la concentració popular entusiasta. No s’ha evitat, però, que alguns ciutadans, amb un punt de crítica resignada, es preguntessin quina mena d’èxit és aquest i quins són els seus rendiments. La resposta l’ha donada la mateixa informació que repeteix allò de posar la ciutat al mapa, una explicació que, amb variants, s’argumenta des dels Jocs Olímpics. Però hi ha una diferència: el pas del Tour ens manté la permanència en un hipotètic mapa del turisme, mentre que els Jocs, a més, van situar-nos al mapa de les grans transformacions urbanístiques, organitzatives i representatives d’una ciutat a la recerca d’una capitalitat sense el suport d’un Estat i sense un finançament estable. És a dir, l’èxit del pas del Tour és, específicament, i potser exclusivament, una bona proclama turística: la ciutat anuncia i ofereix als visitants espectacles atractius d’alt nivell i en recull els resultats econòmics. Per tant, per reconèixer aquest èxit cal estar prèviament d’acord que el turisme és una activitat positiva i beneficiosa per al desenvolupament de la ciutat. I és evident que una bona part de la ciutadania no sembla que ho vegi clar, alarmada pels inconvenients secundaris del turisme massiu que ja es noten des de fa temps i pels que s’anuncien com una tendència irreversible.

El primer que cal subratllar és que, avui dia, les ciutats amb característiques semblants a Barcelona —situació geogràfica, població, sistema i nivell econòmic i polític, referents històrics i culturals, etcètera— són i han de ser, fonamentalment, grans centres de serveis. És a dir, ciutats condicionades prioritàriament pel sector terciari, un cop superada l’acumulació industrial que les va formar durant els segles XIX i XX. I quan les circumstàncies hi són clarament favorables —com és el cas de Barcelona—, les diverses classes de turisme i els seus derivats ocupen una part important d’aquests serveis i participen directament en la quantificació de la riquesa local. No cal insistir-hi, perquè les dades són prou conegudes i perquè, precisament ara, esperem tots que el turisme sigui un dels primers motors per poder anar superant l’atur provocat per la crisi econòmica.

Però, tot i aquestes evidències —que cal matisar i àdhuc discutir segons les específiques realitats econòmiques i socials—, es manté una marea de rebuig ciutadà que prové de dos pols d’opinió. El primer és l’acusació que la relativa priorització del turisme comporta un oblit de les autèntiques necessitats del ciutadà; el perill del parc temàtic contra el valor social dels serveis urbans, la falsa monumentalització escenogràfica sense contingut, les dificultats per assolir un autèntic desenvolupament social sotmesos a la immediatesa de l’especulació econòmica al servei de minories, etcètera. És a dir: la defensa dels interessos de la ciutadania enfront d’una mercantilització invasora que tergiversa les prioritats socials. El segon pol d’opinió es refereix més directament a la qualitat del turisme i l’accepta només amb la condició d’una millora en la procedència social i en l’estètica de les activitats. És a dir: reclama un turisme que correspongui a una classe social més elevada, més ben educada en les convencionalitats burgeses. En resum, des del primer pol es jutja el turisme com un instrument que frena la possible revolució socialista en les ciutats neoliberals i capitalistes i, des del segon, com un element a requalificar positivament per enfortir i consolidar aquest tipus de societat.

Les dues posicions presenten arguments parcialment plausibles, però obliden des de diferents punts de partida una dada important: a més del valor econòmic, el turisme té un valor social i cultural, tant per als que el practiquen com per als que el reben. I això és important que ho tinguin en compte els dos sectors crítics. Per una banda, el turisme no ha d’estar en contradicció amb els drets de desenvolupament de la ciutadania autòctona, ans al contrari, perquè complementa molts valors col·lectius: una ciutat atractiva per al turisme té unes qualitats que també afavoreixen els que l’habiten de manera contínua. Per altra banda, el caràcter popular, juvenil i poc presumptuós, però agressiu i participatiu, del nostre turisme és un instrument d’intercomunicació —i d’igualador de classes— molt millor que el que seria la nostàlgia de les elits que ha quedat ancorada en l’isolament dels paradisos fiscals. Volem que els objectius del turisme se sumin amb normalitat a l’oferta d’objectius de la ciutadania i que els turistes reforcin la integració d’unes classes socials vives i participatives que ens ajudin a ser més lliures i menys conservadors.

Per això, el pas del Tour per Catalunya fou un fet positiu. No només com a propaganda de la capacitat d’oferta turística, sinó com a model d’integració. Però, també per això mateix, convé recordar a les nostres administracions que cal generalitzar l’experiment, fins que un dia o altre, en lloc d’entusiasmar-nos amb una carrera de bicicletes, ho puguem fer —secundats, si cal, pel turisme— amb una carrera de museus, d’hospitals, de teatres, de concerts i de serveis públics que acreditin un prestigi tant o més potent que el del Tour de França i que, com els Jocs Olímpics, sigui, a més a més d’un espectacle popular, la proclamació d’unes millores ciutadanes.

Oriol Bohigas. El Periódico. 14-07-09


Puntuació essencial

La coma

La coma és l’element tipogràfic que té més funcions però del qual sovint s’abusa. En general, s’utilitza una coma per indicar una pausa menor en el discurs o una alteració en l’ordre lògic de la frase.

Si n’estàs, de cofoia, amb els teus fills. (alteració de l’ordre)

A continuació figuren alguns usos bàsics de la coma.

  • Posem una coma en les enumeracions, si no hi ha una conjunció que faci de nexe.

Porteu pomes, peres i plàtans.
Ens ho passaren molt bé: anirem a la platja, farem senderisme, visitarem runes…

  • Posem dues comes, davant i darrere, en els incisos, les aposicions i les conjuncions (llevat que vagin al final de l’oració).

Aquest noi, que té molta experiència, serà el nostre monitor. (incís)
L’autor de la novel·la, Albert Villaró, viu a la Seu. (aposició)
Viu a la Seu i, tanmateix, ha nascut a Olot. (Es delimita la conjunció per emfasitzar.)

  • També separem amb coma els vocatius i les exclamacions (són una invocació, una crida). Si la frase continua, hi posem una segona coma.

Vine, Adrià.
Vine, Adrià, que et truca la Gina.
Apa, nena, què em dius, ara!

  • Indiquem amb una coma la supressió verbal:

Ella estudia força i el seu xicot, no gaire.

  • De vegades posem una coma davant de conjunció adversativa:

No m’ho dirà avui, sinó demà.
Ahir plovia, i tanmateix van sortir de passeig.

  • No posem mai cap coma entre subjecte i verb ni entre el verb i els seus complements (CD, CI, CP).

Aquell noi que seu al darrere és veí meu.
Saben que han de fer més exercicis.

Els dos punts

Com a norma general, els dos punts introdueixen un fragment que acostuma a estar subordinat al fragment anterior per una relació de causalitat, conseqüència o oposició.

La jove va envermellir: aquell comentari obscè anava dirigit cap a ella. (causalitat)
La pluja havia fet malbé la collita: aquella tardor haurien de malmenjar un altre cop. (conseqüència)
Semblava que aquells marrecs devien conèixer la víctima: res més lluny de la realitat. (oposició)

Amb tot, l’ús més habitual dels dos punts és per introduir una enumeració o un exemple:

El calaix de la tauleta de nit era ben bé un fidel reflex del caos que imperava per tota la cambra: hi havia escampades unes monedes soltes, un despertador que no funcionava, un tros de paper amb unes anotacions, unes quantes píndoles per dormir, un llibre d’autoajuda, un bolígraf, un llapis sense punta, dos encenedors...

Un altre dels usos característics dels dos punts és per introduir les paraules d’una altra persona (citació). Aquest és un recurs molt utilitzat en premsa escrita.

El president de l’executiu francès va declarar: “Estem treballant perquè la pau sigui una realitat ben aviat”.

A més, escriurem majúscula darrere dels dos punts sempre que el text que segueixi a continuació inclogui un punt (seguit o a banda). En canvi, si no hi ha puntuació forta, escriurem minúscula darrere dels dos punts.

La llista de tasques incloïa: refer la façana, pintar l’habitació dels nens, reparar les canonades, canviar les finestres i instal·lar el parquet.

La llista de tasques semblava no tenir fi: Primer calia refer la façana, la qual cosa obligava a un esforç econòmic important. Després, pintarien l’habitació dels nens, que estava tota malmesa dels cops i les trompades. De les canonades i les finestres, se n’encarregaria el Jaume, que hi tenia molta traça. Per últim, farien avisar algú perquè instal·lés el parquet, ja que volien que quedés perfecte.

Les cometes

Es fan servir per delimitar les paraules d’una altra persona, ja sigui una citació del narrador o la que fa un personatge en un diàleg per referir-se a una altra persona.

El president de l’executiu francès va declarar: "Estem treballant perquè la pau sigui una realitat ben aviat”.

—La Sílvia es pensa que em mamo el dit. L’altre dia va i em deixa anar: “Però tu ja ho saps que el Jordi i jo vam sortir junts, oi?”. La molt porca…
—Això et va dir? Quina barra que té!
—Sí, sí. I espera, que la cosa no es va acabar aquí. Després em diu: “La veritat és que era un paio guai. Fet i fet, no sé per què ho vam deixar”.

El guió

En l’estil directe (en els diàlegs), cada vegada que intervé un personatge, les seves paraules han d’anar precedides per un guió.

—I del crim, què?
—Quin crim?
—El de la Fina aquesta. No dius que la portaves en barca?
—Sí, home, a un funcionari li contaré jo segons què.
—Per això, tranquil, que m’han acomiadat.
—Això és una altra cosa, home! I es pot saber per què t’han fotut fora?
—Vaig robar la caixa forta.

Isabel-Clara Simó. La innocent

Quan parla un personatge i el narrador n’interromp el discurs, aquesta interrupció també anirà entre dos guions. En canvi, si el narrador només fa un aclariment després del personatge, només caldrà posar un guió al principi de la intervenció del narrador:

—M’has de dir on eres —li vaig dir, sorprès per la ràbia i el ressentiment que hi havia en la meva veu—. Ja n’hi ha prou de silenci, Grace. Has de parlar.
—No puc —va dir.
—Sí que pots. Has de parlar.

Paul Auster. La nit de l’oracle

Filtres

Nivell