Cercar Cerca avançada

30. El marc legal del català

Intermedi 1

La llengua catalana és pròpia dels Països Catalans i inclou territoris de quatre estats europeus: Andorra, la part oriental de l’Estat espanyol, la part meridional de l’Estat francès, i l’Alguer, una ciutat de l’illa de Sardenya, sota administració de l’Estat italià.

El català té un reconeixement legal divers depenent del territori del domini lingüístic, i  van des de l'oficialitat única del català (Andorra) fins a la no-oficialitat (la Catalunya del Nord, la Franja i l'Alguer) passant per la doble oficialitat lingüística català-castellà (Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears).

A Catalunya es reconeix el català com a llengua pròpia des de 1979. Inclou un petit territori, era Val d’Aran, on la llengua pròpia és l’occità, que també és oficial a Catalunya.

Al País Valencià, en què la llengua pròpia es coneix amb el nom de valencià des de 1982.

Les Illes Balears i Pitiüses, el català es reconeix com a llengua pròpia des de 1983.

La Franja de Ponent, a l'Aragó, l'Estatut d'Autonomia parla de les varietats lingüístiques objecte de protecció.

Al Carxe, a Múrcia, s’hi parla català, tot i que la llengua no hi és reconeguda ni protegida legalment.

Al Principat d’Andorra el català és l’única llengua oficial, tal com estableix la Constitució del 1993 a l’art. 2.1. La Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, de l’any 2000, desplega aquest article.

A la Catalunya del Nord, sota administració de l’Estat francès, la llengua catalana no hi és oficial, tot i que hi ha algunes normes que la protegeixen de manera escassa.

A l’Alguer, a Sardenya, la llei protegeix l’ús de la llengua en uns àmbits determinats.

Legislació lingüística a Catalunya

La Llei 1/1998, de política lingüística, estableix que totes les institucions catalanes —Generalitat, corporacions locals, universitats, col·legis
professionals, cambres de comerç o similars— utilitzaran el català en les seves comunicacions internes i també, normalment, en les comunicacions a persones residents a l'àmbit lingüístic català (articles 9 i 10).

· Proclama el dret dels ciutadans a relacionar-se oralment i per escrit amb l'Administració de l'Estat i la de Justícia.

· Regula l’ús de les llengües oficials a les notaries i els registres, i l'ús de la llengua en els documents civils i mercantils.

· Determina que els noms de lloc de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, excepte els de la Vall d'Aran, que tenen com a forma oficial l’aranesa.

· Estableix que el català serà la llengua vehicular i d’aprenentatge de tot l’ensenyament no universitari, i fomenta la docència en català a l’ensenyament universitari (articles 20, 21 i 22).

· Disposa que les ràdios i televisions locals gestionades pels ajuntaments usaran normalment el català, i que les altres emissores de freqüència modulada emetran en català almenys el 50% de la programació. Permet establir quotes de distribució i exhibició de cinema en català.

· Estableix que les empreses públiques catalanes i les concessionàries de les administracions catalanes utilitzaran normalment el català en els usos lingüístics interns i externs (art. 30). D'altra banda, recull que les empreses de serveis públics hauran de prioritzar el català en les seves comunicacions externes.

· Indica que tots els establiments oberts al públic han de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les dues llengües oficials (art. 332.1). Les senyalitzacions i els cartells de tipus fix, d'informació general, i les ofertes de serveis al públic, han de ser almenys en català (art. 32.3).

· Estableix un règim sancionador indirecte (remet a la legislació sectorial) per garantir el compliment de la llei.

Filtres

Nivell