10. El text instructiu o directiu

Què és el text instructiu?

Els textos instructius o directrius ens obliguen, ens aconsellen, ens recomanen de fer una sèrie d’accions i, també, ens informen de la seva finalitat i la manera de fer-les. Són textos instructius els prospectes dels medicaments, les receptes de cuina, les regles de joc, les normes d’ús, les indicacions per seguir un itinerari, les prohibicions, els consells, les indicacions dels contestadors automàtics, les instruccions per emplenar un imprès, els passos per treure diners d’un caixer automàtic…

Estructura

Cal encapçalar el text amb un títol —o crit d’atenció si es tracta, per exemple, d’un cartell. També s’hi pot incloure una introducció, sempre que la situació comunicativa ho requereixi.

L’estructura del text instructiu es pot presentar com una llista d’ordres o com un text redactat. En el primer cas, les instruccions es detallen en una sèrie de frases més aviat curtes que van indicant, pas a pas, les operacions que cal efectuar. En el segon cas, les indicacions s’expressen mitjançant frases que aclareixen i concreten determinats aspectes.

El text ha de ser cohesionat amb l’ajut de diversos elements lingüístics: connectors, adverbis, pronoms relatius, pronoms febles, etc.

Finalment, en funció del context, l’escrit pot anar signat.

Característiques textuals

• El llenguatge ha de ser clar, esquemàtic (només les línies principals) i concís (només el que és estrictament necessari, sense informacions irrellevants).
• Les instruccions s’han de presentar de manera ordenada perquè siguin efectives. Per a això es fan servir marques d’ordre o connectors.
  • Per indicar el començament: per començar, d’entrada, primer, en primer lloc…
  • Per indicar continuació: per continuar, a continuació, després, posteriorment, més endavant, tot seguit, en segon lloc…
  • Per indicar simultaneïtat: mentre, durant, alhora, mentrestant…
  • Per indicar el final: per acabar, finalment, en últim lloc, en darrer lloc, al final…
• La informació se sol presentar en apartats i amb títols representatius.
• Les marques d’ordre sovint són reforçades o substituïdes per signes tipogràfics: símbols, lletres, números, punts, guions...
• Per fer el text més entenedor, les instruccions poden anar acompanyades d’altres recursos, com ara dibuixos, esquemes, quadres i gràfics —i, en general, la disposició del text en l’espai—, que faciliten la comprensió del procés que cal seguir.

Recursos lingüístics

Per expressar les instruccions

• La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l’imperatiu. Expressa una ordre positiva que s’ha de fer immediatament (remeneu, peleu, compta, digues, prem…). Ara bé, quan les ordres o els consells són negatius utilitzem el present de subjuntiu (no remeneu, no peleu, no comptis, no diguis, no premis…).
• També es poden fer servir les perífrasis verbals d’obligació, que ens ajuden a donar a les instruccions un matís de necessitat.
  • haver de + infinitiu: heu de remenar, heu de pelar, has de comptar, has de dir…
  • caldre + infinitiu: cal remenar, cal pelar, cal comptar, cal dir… (és impersonal)
  • caldre que + subjuntiu: cal que remeneu, cal que peleu, cal que comptis, cal que diguis…
• Les instruccions també es poden expressar d’altres maneres que suavitzen la sensació d’imposició: fa falta, és necessari, aniria bé, es recomana…
• La persona gramatical que escollim depèn de la relació amb el destinatari (proximitat, grau de confiança o de coneixença, situació comunicativa més o menys formal). Quan el receptor no és conegut, s’usen formes impersonals: es remenen, es pelen, es compta, es diu, es prem… Si la situació és molt formal podem dir Tanqui la finestra; i si és poc formal, Tanca la finestra.

En els textos escrits, quan s’utilitza el verb en forma personal i no ens adrecem a ningú en concret, s’acostuma a recórrer a la segona persona del plural (agafeu, ompliu, pitgeu, adreceu-vos…).

• Normalment s’hi explica per què s’ha de fer (la finalitat), què s’ha de fer i com s’ha de fer: Per aprovar, cal que estudiïs de valent.
• S’ha d’evitar l’ús de l’infinitiu per redactar les instruccions.

Per expressar la manera com s’han de fer les accions

• Adverbis i locucions adverbials de manera: així, a poc a poc…
• Adverbis acabats en -ment: lentament, ràpidament…
• Preposicions + noms: amb suavitat, en condicions…
• Oracions introduïdes per nexes modals: com, com si, segons… (com si féssim beixamel, com per preparar un gratinat…).
• Verbs que, pel seu significat, indiquen manera: agafar, posar, tallar…
• Gerundis: procurant que no es talli, vigilant que no es cremi…

Per expressar la finalitat d’una acció

• La preposició per a + nom: per a la recollida.
• Oracions introduïdes per nexes finals: perquè, a fi que, per tal que… (perquè reposi, a fi que no s’enganxi…).
• Per + infinitiu o locucions finals (a fi de, per tal de…).
• Verbs que indiquen finalitat (perseguir, proposar-se, pretendre…).

Per indicar instruments

• Podem fer servir les preposicions per mitjà de, mitjançant, amb… (amb les estisores, per mitjà d’un cable…).

Exemples de textos instructius

Exemple 1

Exemple 2

Exemple 3

Bibliografia

· Alemany, E. et al. Curs de llengua catalana. Nivell Suficiència 1. Barcelona: Castellnou Edicions, 2010.

· Aula de català. Tipus de textos. Text instructiu. www.auladecatala.com/text-instructiu/, octubre de 2018.