Publicacions del CNL

Núm. 241// Com dèiem l'altra setmana, els oficis, o certs oficis, tenen mala premsa. O potser és que els humans som malèvols i volem veure la pitjor part de cadascú. Som hipercrítics amb els altres i no veiem els nostres defectes. Ja en parla l'evangeli de Sant Lluc (6, 41-42) i d'aquí se n'ha format una dita: hi ha qui veu la busca dins l'ull dels altres i no veu la biga dins el seu. És a dir, les persones veuen els petits defectes dels altres i no veuen els grans defectes propis.

Núm. 240// Els humans estem avesats a etiquetar i a jutjar tot el que ens envolta, també les persones. Cada col·lectiu és estereotipat segons uns valors preestablerts per la societat dominant. Els oficis ens han servit per retratar les persones segons un clixé o uns prejudicis que tenim dins el nostre cervellet.

Núm. 239// La setmana passada vam tractar sobre unes expressions que amb diversos verbs ens servien per fer notar al nostre interlocutor que algú conegut s'acostava. I us vam parlar de ve't que no és més que la reducció de ves o veges més el pronom 't de la segona persona del singular. Avui hi afegirem el verb heus, que és l'imperatiu de heure, al seu torn variant del verb haver. Amb aquests dos verbs més l'adverbi aquí o ací -depenent de l'ús de les comarques- es forma una expressió diferent de les que vam veure en l'últim article.

Núm. 238// Quan fem veure al nostre interlocutor que una tercera persona coneguda arriba o se'ns acosta, podem emprar tres verbs diferents: mirar, guaitar i veure. Amb el primer podríem dir: «Mira, ara arriba en Joan» o també «Mira'l, en Joan!» o fins i tot «Mi-te'l que ve content en Joan!», on 'l fa referència al Joan i mi és la reducció informal de l'imperatiu mira quan al darrere porta els pronoms febles.

Núm. 237//Les plantes s'usen per curar des de l'alba dels temps i una manera de fer-les servir és en infusions. Com sabeu, la infusió és el procés de tractar amb aigua bullent (no pas *bullint) una substància per extreure'n els principis actius solubles. També se'n sol dir tisana.

NO EM DONIS PETONS, FES-ME'N

Núm. 236// Sovint aquests dos verbs es fan servir de forma inadequada en algunes expressions. De fet, hi ha una certa tendència a fer servir el verb donar en comptes del verb fer. A partir del sentit estricte d'aquests verbs, tots dos formen moltes locucions verbals, tant en català com en castellà. Tot i així, però, hi ha nombroses locucions que en castellà es formen amb el verb dar i en català es construeixen amb el verb fer.

Núm. 235//En el número anterior vam tractar la traducció dels noms de lloc, que també són coneguts com a topònims. Avui continuarem veient-ne, fent un recorregut per una part del nostre estimat planeta, sobretot per casos que poden ser conflictius.

Núm. 234// Quan es publica aquest escrit, alguns afortunats potser passen les vacances en algun indret llunyà, tal vegada exòtic. I això ens fa pensar que tot sovint quan parlem en català se senten noms de ciutats o de països que no corresponen al nom o a la fonètica catalana. Qui no ha sentit mai en una conversa *Nueva York, per exemple?

Núm. 233//Malgrat la seva semblança formal, fassina i fusina tenen significats diferents. Ara, tots dos venen de la mateixa paraula llatina: offĭcīna, 'fàbrica'.

Núm. 232// ALBERT CANADELL VILALTA

Continuant amb els articles d'homenatge a persones emblemàtiques d'Osona, avui parlarem d'Albert Canadell Vilalta (Tona, 1963). Un escriptor singular que s'autodefineix com a artesà joier, hortolà, viatger i escriptor. Compagina la seva tasca professional com a artesà joier amb l'escriptura i l'horticultura.