Núm. 268// En aquest món híper connectat i globalitzat els localismes han perdut força i se'ls veu com una nosa. Quina bajanada! Quina gran aportació poden fer avui, des del punt de vista lingüístic, les expressions locals tan eufòniques, divertides i amb contingut encara interessant avui i sempre! Els qui les sabeu no les amagueu com si fos un secret inconfessable o com si fos una vergonya; compartiu-les i serà un tresor per a tothom. Perquè el llegat més maco és la transmissió del saber als altres. Moltes de les expressions d'avui no les coneixereu, potser cap, però tenen la seva gràcia i encant, ja ho veureu.

Núm. 267//Continuant amb els articles de persones rellevants d'Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Xevi Pujol Molist (Vic, 1984), enginyer de telecomunicacions, graduat en Filologia catalana i poeta. Als disset anys va començar a escriure poesia, però no va ser fins als vint-i-tres que s'hi va començar a dedicar 'de debò', en paraules seves.

Núm. 266// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d'Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951), fotògraf, poeta i rapsode, actualment establert a Sant Hipòlit de Voltregà i integrant del grup de poesia de Sant Martí Xic (ermita que pertany al municipi de les Masies de Voltregà). Està vinculat a la publicació independent La resistència.

Núm. 265// Sembla que Pistraus o Pistracs pot venir del castellà pistraje o pistraque, que col·loquialment és una menja o una beguda insípida o de mal gust, encreuament de pisto (que és la nostra samfaina o bé un poti-poti de coses) i comistrajo (mescla extravagant i mal feta d'aliments). Tanmateix, segons el Refranyer barceloní de Joan Amades, es pot afegir que can Pistraus era un bordell situat a Montjuïc on sempre hi havia baralles i on el qui hi entrava no sabia com en sortiria.

Núm. 264// Els articles d'avui i de la setmana que ve els dediquem exclusivament a can Pistraus (o Pistracs, segons les zones), ja que ens serveix per formar múltiples expressions. L'etimologia del nom no és segura, però ha donat una sèrie de frases fetes que s'usen al llarg de la nostra geografia. Tot seguit veurem una part de les frases fetes formades amb aquest antic topònim de Barcelona.

Núm. 263//Tenir ordre en la vida, a casa i a la feina és important. Més que important, essencial per anar més tranquil i no entrebancar-se contínuament. No sabem per quina raó hi ha moltes frases fetes amb can, cal, ca la per expressar el desordre i cap per expressar l'ordre. Curiós, oi? En l'article anterior ja en vam veure una: semblar can Giracamises. Segur que us sona. Però n'hi ha moltes més.

Núm. 262// Saludar-se i acomiadar-se són actes de cordialitat, que ens indiquen les bones maneres (o les males maneres) de la gent. Són potser les expressions més corrents perquè les diem cada dia més d'una vegada.

Núm. 261//Continuant amb l'article de la setmana passada, parlem d'alguns altres exemples que demostren que la llengua del diccionari s'acosta a la llengua viva, perquè en definitiva som els parlants que tenim el poder de fer canviar la llengua, de fer-la evolucionar i de mantenir-la també.

Núm. 260// Cada dia fem servir la llengua per comunicar-nos, tant en converses formals i informals, com per escrit (missatges de correu, WhatsApp, etc.). I és en aquests actes comunicatius que a vegades apareix el dubte, la vacil·lació: "És correcte 'fatxada' en català?"; "S'escriu amb ela geminada 'al·lèrgia'?; "Què vol dir 'escometre'?". És l'hora d'agafar el diccionari o consultar Optimot per tenir la certesa que el resultat del que volem dir o escriure serà correcte, adequat, en definitiva, segons el que diu la normativa. Resolt el dubte, després ve la valoració: és que això no ho diem així, és que sempre ho compliquen, és que així no ho farem mai bé...

Núm. 259// La riquesa lingüística -expressiva, lèxica i paremiològica- del català és indiscutible. I també ho és que una llengua s'empobreix si no es fa servir en tota mena de contextos, arreu i amb tot tipus de gent. Es perden recursos propis quan no la valorem prou i amaguem la llengua o canviem de llengua quan no cal. Això provoca que hi hagi gent que no en conegui prou els recursos i n'ignori la ductilitat i la maleabilitat. Una llengua no viu per ser en un museu o en un diccionari, viu perquè cada dia la fem servir, la fem viure, hi som creatius i formem noves expressions, mots o maneres de dir. Un exemple de creativitat serien les frases fetes amb can i cal. Perquè una llengua cau en gràcia quan fem riure o emocionem parlant-la o escrivint-hi, quan hi som enginyosos i quan desfem i refem contínuament les normes de l'estàndard. Llavors podem ben dir que irradia bones vibres.