Cercar Cerca avançada
Tornar

17. L’accentuació gràfica

Intermedi 1

L'accentuació

L’accent gràfic indica on és la síl·laba forta o tònica de les paraules, tot i que no totes les paraules s’accentuen. Per saber quan cal accentuar una paraula cal fer la separació per síl·labes, detectar la síl·laba tònica, saber si la paraula és aguda plana o esdrúixola, aplicar les normes d'accentuació, i si cal accentuar-la, saber si l'accent ha de ser obert o tancat.

Tot i que sembla un procediment llarg i complicat, l'hem d'acabar incorporant a la velocitat de l'escriptura, un fet que requereix una certa pràctica.

Classificació dels mots segons la posició de la síl·laba tònica

En els mots polisíl·labs, la síl·laba tònica és aquella en què recau la força de veu. Segons la posició de la síl·laba tònica, la paraula pot ser aguda, plana o esdrúixola.

  • En les paraules agudes el cop de veu és a l'última síl·laba.
      sec/ci/ó, can/tar
     
  • En les paraules planes el cop de veu és a la penúltima síl·laba.
       te//fon, ca/sa
     
  • En les paraules esdrúixoles el cop de veu és a l'antepenúltima síl·laba:
       mà/qui/na, ci/èn/ci/a

Les regles d’accentuació

Accentuem les paraules seguint aquestes regles:

Les paraules... S’accentuen Exemples
agudes quan acaben en:
-a, -e, -i, -o, -u
-as, -es, -is, -os, -us
-en, -in
o/ca/si/ó, ca/, pin/güí, car/, caut/
es/càs, ca/fès, pas/tís, boi/rós, bar/nús
sor/prèn, Du/blín
planes quan no acaben en:
-a, -e, -i, -o, -u
-as, -es, -is, -os, -us
-en, -in
/lid
/blic
o//gens
(però o/ri/gen)
an/drò/gins (però an/dro/gin)
esdrúixoles sempre /ne/ga
in/còg/ni/ta
à/re/a
an/drò/gi/na

Com ja deveu haver observat, en català hi ha dues menes d’accent: el greu o obert (`), que correspon a la vocal oberta, i l’agut o tancat (´), que correspon a la vocal tancada. Les úniques vocals que poden dur els dos accents són la e i la o. Recordeu que les paraules només poden dur un accent, el qual indica quina és la vocal de la síl·laba tònica.

Vocals obertes Vocals tancades
à, è, ò é, í, ó, ú

L’accentuació de la e

  • En la majoria dels casos, tant en mots aguts com en mots plans i esdrúixols, la e és oberta i, per tant, porta accent obert:
       cafè, cinquè, anglès, conèixer, èxit, perquè, paciència…
  • Però porta accent tancat en els casos següents:
    • Paraules agudes amb accent tancat
      • Els substantius abecé, clixé, consomé, jaqué, peroné, puré, quinqué, ximpanzé…
      • Els compostos de (gairebé, malbé, també), de (conté, sosté) i de ve (convé, prové).
      • La 1a persona del singular del futur simple: cantaré, temeré, dormiré…
      • La 3a persona del singular del passat simple dels verbs de la 2a conjugació: perdé, segué, digué…
      • Els adverbis després i només.
      • Els noms i els adjectius que fan el plural en -essos: accés, congrés, exprés... (tret de xerès, interès, espès).
      • La 1a i la 3a persona del singular de l’imperfet de subjuntiu (1a i 2a conjugació): digués, cantés…
      • La 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb encendre (encén) i dels verbs acabats amb -tendre (entén, estén, pretén…).
         
    • Paraules planes i esdrúixoles amb accent tancat
      • Els infinitius témer, prémer, esprémer, créixer, néixer, ésser…
      • Les formes érem, éreu, fóssim i fóssiu del verb ser.
      • Les terminacions verbals férem, féreu, diguérem, diguéreu, cantéssim, cantéssiu, parléssim, parléssiu…
      • Els mots cérvol, església, feréstec, préssec, préstec

L’accentuació de la o

  • En la majoria de mots aguts la o és tancada i, per tant, du accent tancat:
       cançó, carbó, nació, perillós…
     
  • Però duen accent obert:
    • Els mots això, allò, però, (de) debò, rebò, retrò, ressò, espòs, repòs, arròs, terròs, talòs…
    • Els participis passats dels compostos del verb cloure: exclòs, inclòs, reclòs…
       
  • En la majoria dels mots plans i esdrúixols la o és oberta i, per tant, porta accent obert:
       pròxim, glòria, història, òpera…
     
  • Però duen accent tancat:
    • Els substantius estómac, furóncol, escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora…
    • L’infinitiu córrer i els seus compostos (incórrer, recórrer…).
    • Les formes fórem, fóreu, fóssim i fóssiu del verb ser.

Cal tenir en compte que…

  • Cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d’accentuació ho exigeixin.
        És un país de l’Àfrica.
     
  • Els adverbis acabats en -ment conserven l’accentuació del mot amb què s’han format. Aquests adverbis es formen a partir de la forma femenina de l’adjectiu d’on provenen.
        ràpid > ràpida + -ment > ràpidament
        fàcil > fàcil + -ment > fàcilment
       
    tranquil > tranquil·la + -ment > tranquil·lament
     
  • Les paraules que acaben en diftong (vocal + i, u) tenen una semivocal al final (i, u), i per tant no acaben en vocal.
        refeu > re/feu: aguda, acabada en semivocal, no s’accentua.
        gripau > gri/pau: aguda, acabada en semivocal, no s’accentua.
        renoi > re/noi: aguda, acabada en semivocal, no s’accentua.
        caganiu > ca/ga/niu: aguda, acabada en semivocal, no s’accentua.

        parlàveu > par//veu: plana, acabada en semivocal, s’accentua perquè no acaba en vocal.
        rèieu > /ieu: plana, acabada en semivocal, s’accentua perquè no acaba en vocal.
        portéssiu > por/tés/siu: plana, acaba en semivocal, s’accentua perquè no acaba en vocal.

Podeu ampliar la informació sobre l’accentuació amb la fitxa dels accents diacrítics. I també consultar aquesta fitxa sobre la separació de síl·labes, diftongs i hiats i aquesta altra sobre la dièresi.

Suficiència 1

Remarques sobre l’accentuació gràfica

  • Els mots aguts acabats amb una vocal que pertany a un diftong decreixent (o a un triftong) no s’accentuen:
       enrenou, espai, adeqüeu


    Per tant, els mots plans que acaben en diftong (o triftong) sí que s’accentuen:
       marxàveu, sèieu
  • Cal tenir en compte la pronúncia dels mots que hi ha a continuació perquè sovint fem recaure la síl·laba tònica en una síl·laba equivocada. Això pot comportar, també, errors d’accentuació.
    • Són mots aguts:
      alfil, comitè, elit, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè, oceà, timpà, tiquet, policrom, poliglot, radar, viking, xassís, zenit…
       
    • Són mots plans:
      pentagrama, cardíac, míssil, monòlit, atmosfera, policíac, rèptil, torticoli, medul·la, termòstat, tèxtil, amoníac, omòplat, leucòcit, dinamo, austríac, pròsper, magnetòfon, intèrfon…
       
    • Són mots esdrúixols:
      aurèola, període, Tàrraco, diòptria, elèctrode, èczema, Himàlaia, olimpíada, pneumònia…
       
  • Hi ha topònims del món amb una pronúncia pròpia en català. Per exemple:
    • Topònims aguts que de vegades es pronuncien, erròniament, plans o esdrúixols:
      Amsterdam, Salzburg, el Tibet, Biarritz, Everest, els Carpats
       
    • Topònims plans que de vegades es pronuncien, erròniament, aguts:
      Àneu, Kíiv, Marràqueix, Honolulu
       
    • També és pla el topònim Ucraïna, amb la vocal tònica a la i tal com marca la dièresi, que se sol pronunciar erròniament *Ucrània.
       
    • Topònims esdrúixols que de vegades es pronuncien, erròniament, plans o aguts:
      Etiòpia, Hèlsinki, Himàlaia, Ítaca, Míkonos, el Sàhara, Úmbria, Kàtmandu
       
  • Cal esmentar també que hi ha noms propis aguts que de vegades es pronuncien erròniament com a plans:
       Albert, Raimon, Robert, Artur, Bernat...

Filtres

Nivell