16. El subjuntiu

El subjuntiu inclou els temps verbals que expressen dubte, possibilitat o desig.
   No crec que vingui.
   Pot ser que ho faci ella mateixa.
   Vull que siguis feliç.
 

Usos del subjuntiu

• Utilitzem el present de subjuntiu en frases que tenen dos verbs i el verb principal és en present d'indicatiu.
   
  • Per valorar o dubtar.
       M'agrada que arribis puntual. (No declarem: fem una valoració).
       Dubto que arribis puntual. (No declarem: expressem un dubte).
     
  • Per expressar influència (ordres, consells, desitjos i preferències).
       Vull que arribis puntual. (ordre)
        T'aconsello que arribis puntual. (consell)
       Espero que arribis puntual. (desig)
       M'estimo més que arribis puntual. (preferència)
     
  • Per expressar obligació o necessitat (perífrasi d’obligació).
       Cal que arribis puntual.
     
• Utilitzem el present de subjuntiu com a verb principal per expressar ordres negatives. Cal tenir en compte que les ordres positives s’expressen amb l’imperatiu.         
     Pere, no arribis tard! (l’ordre positiva, amb imperatiu, és: Pere, arriba puntual!)
     No seguis al banc, que l’acaben de pintar!
     Si us plau, no diguis res, necessito silenci!

• El fem servir per a frases amb construccions com cal que..., és necessari que..., vull que…
     Cal que perdis la por de parlar en públic.
     És necessari que plogui per evitar la sequera dels boscos.
     Vull que vingueu tots a sopar a casa aquest cap de setmana!
   
• La presència de la conjunció que ens pot orientar per saber que hi cal un verb en mode subjuntiu.
     Em demana que corri més.
     Vol que li faci la feina.

Les formes regulars del subjuntiu

• Models de verbs regulars:

• Alguns exemples:
     És necessari que repartim el correu.
     Vull que us hi divertiu molt.
     Que arribin a l'hora que vulguin!
   

Les formes irregulars del subjuntiu

• Alguns verbs irregulars en subjuntiu:

• Si us hi fixeu, les formes irregulars que acabem de veure són de la 2a conjugació, i apareixen amb una -g-, que de vegades és -c- o -q-. Aquestes consonants ja apareixen al present d'indicatiu, com podeu veure, per exemple, al verb poder: jo puc > puguis, puguis...
   
• Segueixen aquest mateix model els verbs següents, en què cal mirar si hi ha -c a al present d’indicatiu (1a persona, jo). Si hi ha -c, farem totes les persones del present de subjuntiu amb -gu-.