I per què s’escriu amb ve baixa?

Retalls de llengua

Aprendre una llengua inevitablement fa que intentem portar la llengua que volem aprendre al model de la nostra llengua materna. És un procés cognitiu que fem automàticament quan ens trobem en aquesta tessitura. Busquem les seguretats de la llengua primera o habitual. Un altre dels mecanismes que intuïtivament desencadenem és buscar les similituds amb altres llengües de la mateixa família.

En el cas que ens ocupa, com que parlem del català, la majoria de les vegades confrontem el que aprenem amb el mirall que ens ofereix el castellà. Ho podríem fer igualment amb el francès o l'italià, per exemple, però la realitat fa que sobretot ho fem amb el castellà.

Tots ens hi hem trobat quan a classe hem vist a la pissarra un verb en imperfet d'indicatiu: cantava, cantaves, per exemple, i automàticament una veu interromp i pregunta: per què s'escriu amb v (ve baixa).

Aquesta pregunta ens la podríem fer també quan veiéssim escrit el verb haver, o les paraules fava, cavall, prova o govern, per exemple.

I per què passa això?

Tot plegat té una explicació etimològica (evolució històrica de la paraula) i ve d'antic, perquè resulta que, ja en llatí vulgar (el llatí parlat per les persones que habitaven a l'Imperi romà més o menys influït per les llengües diverses dels territoris), les bes que es trobaven entre dues vocals sonaven com a v, d'aquí que en les llengües neollatines s'escriguin en v.

El castellà en aquest cas es comporta diferentment perquè des de molt aviat va confondre els sons de les dues bes i llavors va mantenir l'ortografia etimològica, original, diguéssim; però, en el cas del català, quan Fabra va ordenar l'ortografia (al tombant del segle xx) es va trobar que encara hi havia dialectes (balear, part del valencià, Camp de Tarragona) que feien (i encara fan) la distinció entre b i v. Com podíem, per tant, escriure cavall amb b alta si part dels parlants ho pronunciaven (i pronuncien) amb ve baixa?

Aquí, doncs, en la pronúncia popular, hem de buscar el motiu d'aquesta decisió. De vegades ens sembla que aquestes decisions es prenen de manera arbitrària, així, perquè sí; però, almenys en aquest cas, la decisió va ser justament per no contradir la pronúncia natural de molts parlants. Fabra va parar l'orella i va seguir el seu criteri de tenir en compte "el català que ara es parla".

En aquesta Conversa filològica de Pompeu Fabra, la 45, de 1920 hi podem veure l'explicació:

Vols compartir aquesta publicació?