Posidònia

La posidònia és una planta aquàtica que trobem sobretot al Mediterrani i que és un gran indicador de la qualitat de l'aigua i del medi marí.

De vegades ens pensem que és una alga, però no, és una planta que floreix, adaptada a viure dins del mar. Les praderies de posidònia o alguers tenen una gran importància per al funcionament de l'ecosistema litoral, perquè desprenen oxigen; estructuren els hàbitats; són refugi de comunitats d'espècies diverses i desprenen una gran quantitat de matèria orgànica. Cada any, a la tardor, perden les fulles i el mar les arrossega a les platges i les ajuden a preservar.

La Posidònia, ja ho deveu haver pensat, pren el seu nom del déu Posidó, el déu grec del mar (Neptú en el món romà), el deu que sosté un trident, la llança de tres puntes que es feia servir per a pescar tonyines. Posidó era un déu important per als grecs i encara actualment en podem contemplar alguns temples dedicats a ell, com el de Paestum (Poseidonia, en grec), a prop de Nàpols; o el de Súnion, al cap Súnion, a prop d'Atenes.

El temple de Súnion segurament és un dels temples més visitats pels turistes que van a Grècia actualment, que n'admiren la posta de sol a través de les columnes. Des de Súnion es controlava el trànsit marítim i s'hi esguardaven els vaixells que s'atansaven a Atenes. 

Carles Riba, que també era professor de grec a la universitat, de l'exili estant va dedicar un poema a aquest temple, amb el qual s'identificava a causa del mal estat en què es trobava i pels valors que representava de democràcia i cultura clàssica. Riba el va escriure poc temps després de la Guerra Civil. En el temple també hi veia la imatge del far que guia el mariner perdut i que condueix l'exiliat de retorn a casa.

Heus aquí el poema de Súnion:

Elegies de Bierville
II
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Aquest estiu, quan jaient en una cala hi trobeu posidònia, evoqueu el poema i penseu en Posidó i, sobretot, no el féssiu pas enfurismar malmetent les praderies de posidònia.

Bon estiu!