CNL Paraules viatgeres: SUCRE
Encetem una nova secció al Butlletí: Paraules viatgeres
T'has preguntat mai d'on venen les paraules que fem servir cada dia? Parlem en català, però d'on provenen originalment els mots de la nostra llengua? Del grec, del llatí, del germànic, de l'àrab...?
Avui presentem un mot ben comú: sucre. I ara t'explicarem el viatge que fa una paraula tan dolça com aquesta.
El sucre ens el porten, com tantes altres coses de menjar, els àrabs. Però el mot no és pas d'origen àrab, sinó que ve del sànscrit sárkarā, que passarà primer al persa śakar, i després a l'àrab súkkar, i el segle XIII ja el trobem documentat en la nostra forma catalana sucre.
Curiosament, els romans ja el coneixien, però no ens el van dur quan ens van conquerir, i per tant, no el vam poder gaudir fins ben tard, ens vam haver de conformar durant segles amb la mel per endolcir-nos el paladar.
El sucre dels romans saccharum, que ve del grec sakkharon i aquest del sànscrit, va donar nom al segle XIX a un component químic ben dolç que coneixem com sacarina.
Déu-n'hi-do el viatge que ha fet el sucre des de l'Índia fins a casa nostra!