Com representem els sons [ʃ] i [tʃ] ?
Ets i Uts. Píndoles de llengua
Ortografia i pronúncia
Algunes diferències de pronúncia segons les variants dialectals
Núm. 442// [ʃ] i [tʃ] són dos sons diferents: el primer s'articula recolzant la llengua darrere les dents, sense tocar el paladar, i és un so sord perquè en sortir l'aire les cordes vocals no vibren. El segon so, en canvi, té dues fases: una primera fase oclusiva, és a dir, que es fa interrompent totalment el pas de l'aire durant un breu instant, i una segona fase que és fricativa, és a dir, l'aire surt per la boca i produeix una fricció provocada per l'acostament màxim dels òrgans articuladors sense que es tanquin del tot (per exemple, la llengua amb les dents). Aquest segon so és també sord.
El primer so (que és com el de l'anglès 'sh'), el trobem en català central, en rossellonès i en balear en diferents posicions: 1. A l'inici de mot (xoc) o de síl·laba quan la síl·laba d'abans té una consonant (panxa) i el representem amb una x; 2· Entre vocals i el representem amb ix (caixa); 3· Al final de mot, que representem amb ix (Flix, feix).
No obstant això, no tots els dialectes i parlars tenen [ʃ] en aquests casos. En els parlars occidentals (a la demarcació de Lleida, a les Terres de l'Ebre i al valencià en general) i en el parlar del Camp de Tarragona, el so fricatiu palatoalveolar [ʃ] no apareix generalment ni en posició inicial de mot ni en posició interior de mot darrere de consonant. Allà diuen 'txoc' i 'pantxa' -i en català central d'avui dia la gent més jove, i fins i tot no tan jove, tendeix a fer el mateix so que en català occidental i en tarragoní- mentre que, en el segon i el tercer cas, tant els parlants del Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre com de València i comarques de Lleida fan com si sonés una i al davant -pronúncia que no fa ningú de la resta de parlars.
Finalment, el so [tʃ] el trobem sempre que hi ha una tx en qualsevol posició (txec, fitxa, escabetx) o una ig en posició final (maig, raig, roig).
CNL d'Osona