Algunes consideracions relatives a la G i la J

Núm. 441// Com vam veure la setmana passada, en català central, en balear i en rossellonès tenim el so [ʒ] davant ja, jo, ju, ge i gi, però en català occidental i en tarragoní és normal pronunciar [dʒ] en posició inicial de mot o de síl·laba. Així, paraules com Joan, just, Urgell, àlgebra i albergínia són pronunciades com si les escriguéssim Djoan, djust, Urdgell, àldgebra i alberdgínia. En valencià central o apitxat i en ribagorçà ho fan amb [tʃ] (com si fos una tx), pronúncia que cal evitar en registres formals segons l'Institut d'Estudis Catalans.

Quan la jota o la ge es troben entre vocals, dins una paraula, com rajar, bogeria o Roger, en el parlar del Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre (i també una mica més avall de la Sénia) hi afegeixen una i, com si fossin raijar, boigeria i Roiger. En canvi, en valencià majoritàriament diuen radjar, bodgeria i Rodger. En valencià central i en ribagorçà les pronuncien amb [tʃ].

Cal dir que al Pallars i a la Ribagorça hi ha algunes paraules que es pronuncien amb iod (és a dir, amb una i consonàntica o semivocàlica). Per exemple, 'major, maig, raig, goig, roig/roja, pujar, puig, pujol, faig, gaig' són pronunciades 'maior, mai, rai, goi, roi/roia, puiar, pui, puiol, fai, gai'. A vegades aquest fenomen es dona a Andorra, la Llitera, l'Alt Urgell o la Conca de Tremp. Tots els verbs acabats en -ejar es pronuncien [eiá] o [eá], com ara: passeiar/passear 'passejar', mareiar/marear 'marejar'.

Aquest cas del pallarès i del ribagorçà es tracta d'un fenomen de manteniment del català antic, no té res a veure amb el castellà, ja que és una pronúncia ben genuïna d'aquella zona, tot i que no es recomana en registres formals.

CNL d'Osona