De coses inútils

425// Els regals a vegades poden ser enverinats. Quan ens regalen objectes que esdevenen noses, malament rai. I llavors és quan ens fem la pregunta: "On collons ho poso, això?".  I d'aquí és d'on ve la paraula nova onco, prenent la primera paraula de la pregunta anterior i la primera síl·laba dels genitals masculins. Un onco, és clar, és un objecte inútil, que voldríem llençar i no ens atrevim pel que diran els qui ens l'han regalat quan tornin a casa nostra. O potser no: el llencem directament quan ja estem farts de veure'l.

Ja veieu que en aquest cas els catalans som explícits, tot i que escurcem la paraula perquè no ens diguin mal educats. Onco és un eufemisme, i tant. Com també ho és un queco ("Què collons és això?"), que té el mateix significat. Tant l'un com l'altre han sorgit de l'espontaneïtat, de la sorpresa majúscula i de l'atonia en què ens deixa el maleït regal del dimoni. De paraules que volen dir 'objecte d'escàs valor', o inútil -siguem clars-, n'hi ha més. Pensem en bibelot, paraula francesa que es va introduir en català cap al començament del segle XX i que se sol associar a la decoració. Aquest mot fa referència a figuretes decoratives que no valen per a res.

Segur que tots vosaltres coneixeu, o heu conegut, persones que no saben llençar i que acumulen compulsivament coses inservibles. Aquest trastorn mental és la síndrome de Diògenes i els qui la pateixen no tenen cura ni de la higiene ni de la casa o l'entorn, on apleguen tota mena de rampoines. D'aquestes rampoines, també en diem trastos, fòtils (mot que sembla ben bé l'encreuament de fútil, 'de poca importància', i del verb fotre), flostis (una possible deformació de la paraula anterior i sentida sovint al Lluçanès i a Osona), endergues, andròmines, requincalla ('conjunt de coses de poc valor') i faramalla. Cap al Penedès i a la Segarra -i segurament a més indrets- fan servir la paraula farda. En fi, poseu ordre a la vida perquè el desgavell, tant mental com de la casa, pot portar a la bogeria i al caos.

CNL d'Osona