El mot 'oi'

Núm. 395// Hi ha paraules breus que volen dir molt, que són molt expressives -i, en canvi, de vegades sentim xerrameca que no vol dir res de tan buida que és. Un d'aquests mots vius i amb ganxo és oi, ja que amb tan sols dos sons donem molta vivacitat al que volem expressar.

Oi pot ser una interjecció o pot ser un nom. El primer cas (interjecció) és el més estès al Principat i el fem servir per demanar la confirmació del que es diu o l'assentiment a una afirmació o a una demanda. És equivalent a «no?», «veritat?» i en podem donar alguns exemples com ara: «Oi que la pell té memòria?»; «No vindràs, oi?»; «Et veig molt avorrit; no saps què fer, oi?». Noteu que, si va al començament de la frase, s'hi afegeix la conjunció que al darrere. En aquest cas, també podem fer servir eh que: «Eh que no ho faràs?». Però la cosa no s'acaba aquí i cal esmentar que oi es pot utilitzar per manifestar que estem d'acord en el que l'altra persona diu. Per exemple: «─En Carles és un mal amic. ─Oi; sens dubte». És semblant a un sí amb més intensitat, com ara «I tant!; Per descomptat!; Evidentment!».

Cal dir que com a interjecció serveix igualment per expressar la sorpresa: «Oi, fill meu, què fas aquí a terra?». Equivaldria a oh o ai. O també el fem servir per expressar el dolor: «Oi, oi, oi! Quin mal que em fas!». Pel que fa a l'expressió «oi tant!», tant podria ser l'aglutinació de «oh, i tant!» com el reforç de l'afirmació amb oi.

El segon valor d'oi, com a nom, (aquest és fruit de l'evolució del llatí ŏdĭu, és a dir, 'odi') es pot trobar tant al País Valencià com al Principat i a les Illes Balears, però és més propi d'aquestes darreres. Té el valor de nàusea, de fàstic: «Em fas oi, desgraciat!». S'usa sovint en plural: «Aquesta medecina em fa ois». D'aquest oi s'ha format l'adjectiu oiós/oiosa, que vol dir 'que fa fàstic' o també 'que causa un fort tedi'.

CNL d'Osona