Són i son

Núm. 393// Els accents diacrítics tenen una funció molt útil: distingir paraules que s'escriuen amb les mateixes lletres i que sovint sonen de manera diferent, i el més important, que tenen significats diferents. Això és el que passa entre son i són, que avui comentarem.

Si ens centrem en el nom son, veiem que pot tenir dos sentits segons si es tracta d'un mot masculí o femení. La son és l'estat en què es troba algú que té ganes de dormir, quan encara no descansa i té la consciència desperta. D'aquesta accepció, en podem donar alguns exemples: "Després de dinar sempre tinc son"; "Avui he treballat dotze hores i encara resisteixo a la son"; "La Xènia li va explicar una història que li va fer passar la son"; "Buf, quin discurs tan avorrit! Em fa venir son". Un altra expressió que fem servir molt és treure's la son de les orelles, que vol dir 'espavilar-se, deixondir-se, eixerir-se': "Va, a treballar! Treu-te la son de les orelles d'una vegada".

El nom masculí, per contra, és l'estat del qui descansa i té la consciència totalment o parcialment apagada o suspesa. Alguns exemples poden ser: "La Carola té el son lleuger perquè durant la nit es desperta al mínim soroll"; "En canvi, jo agafo el son amb molta facilitat"; "El futbol no em fa perdre el son" (és a dir, 'no 'interessa'); "Ara que hi ha una mica de silenci faré un son a l'avió" ('dormiré una mica'), o bé "Una nit en Joan va agafar el son etern i el vam perdre per sempre més" (és a dir, 'va morir').

També podem trobar davant noms el possessiu masculí son, poc utilitzat actualment en moltes zones i equivalent a 'el seu': "Son pare està moix". Recordem que el possessiu femení és sa ("sa mare", equivalent de "la seva mare") i que tenim els plurals sos ("sos pares") i ses ("ses mares"). D'altra banda, són (amb accent tancat) és la forma plural de la tercera persona en present d'indicatiu. Un petit exemple: "Els del poble de més enllà són l'hòstia".

CNL d'Osona