Quan el pronom fa nosa: el cas de CAURE

Núm. 452// A la tardor cauen les temperatures, minven les hores de llum..., i cauen les fulles. Tot sembla anar avall amb naturalitat. Però, quan ho expliquem, de vegades la llengua fa una petita relliscada: diem *es cauen en lloc de 'cauen'.

En català, no tots els verbs funcionen igual. N'hi ha que necessiten un pronom i n'hi ha que no en volen cap. Entendre aquesta diferència és clau, i el verb caure n'és un exemple clar. Caure no és un verb pronominal. Això vol dir que ja té un significat complet i no cal afegir-hi cap pronom. Per tant, direm sense dubtar: el got cau, la fulla cau, les temperatures cauen

En tots aquests casos, l'acció recau sobre el subjecte i s'expressa de manera plena. Afegir-hi un es (*es cau) no aporta cap informació nova i, de fet, desfigura la forma pròpia del verb. No obstant això, hi ha verbs que sí que són pronominals i que requereixen aquest pronom en totes les persones. És el cas, per exemple, de: adormir-se: m'adormo, t'adorms, s'adorm... Equivocar-se: m'equivoco, t'equivoques, s'equivoca...

Aquí, el pronom no és opcional: forma part del verb. Si el traiem, la forma queda incompleta o canvia de significat.

Per què, doncs, sentim sovint "es cau"? Generalment, per influència d'altres llengües o per analogia amb aquests verbs pronominals que ens són tan familiars. Però en català la norma és clara: les coses cauen, mai no "es cauen".

És una distinció senzilla, però significativa. Perquè, igual que les fulles fan el seu curs i cauen pel seu propi pes, el verb caure també funciona tot sol. Sense pronom. Sense entrebancs.

CNL d'Osona