La senyora Dalloway

La senyora Dalloway, de Virgínia Woolf, i la poètica d'un instant

Tot i que va ser publicada el 1925, La senyora Dalloway continua sent una lectura plenament vigent. És una novel·la que parla de nosaltres, de la distància entre allò que mostrem i la riquesa -sovint contradictòria- de la vida interior.

Amb La senyora Dalloway, Virginia Woolf parteix d'una situació aparentment banal: seguir la Clarissa Dalloway, una dona de l'alta societat londinenca, mentre organitza una festa que tindrà lloc aquella mateixa nit.

Però sota aquesta quotidianitat s'hi desplega un món immens. La novel·la esdevé una obra mestra per la manera com tracta el temps: tot i que el rellotge de Londres no s'atura, la narració sembla suspendre's i expandir-se dins la consciència dels personatges. A mesura que la Clarissa recorre una ciutat marcada encara per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, els seus pensaments flueixen lliurement: de les flors que ha de comprar als records de la joventut a Bourton, de la por a envellir a una necessitat profunda de sentir-se connectada amb els altres.

Woolf no vol explicar què fan els personatges, sinó què pensen i com se senten. Per això, el lector passa gairebé sense adonar-se'n de la ment de la Clarissa a la de Septimus Smith, un veterà de guerra devastat pel trauma. Aquesta alternança és clau en la novel·la: ella simbolitza la vida social, la celebració i les aparences; ell, en canvi, representa el dolor silenciat i la follia que la societat prefereix ignorar. Malgrat tot, tots dos comparteixen la mateixa recerca de sentit.

Tot i que l'acció se situa en un sol dia, no és un llibre per llegir amb presses. Si us deixeu portar pel text, acabareu descobrint que, com la Clarissa, tots estem fets de fragments dispersos que només adquireixen sentit quan mirem cap endins, i que la vida no es mesura en minuts, sinó en la intensitat amb què vivim cada instant.

Assumpta Grabolosa

Directora del CNL d’Osona