CNL d'Els alumnes de Suficiència 2 escriuen records i anècdotes d’infantesa
Prenem la paraula. Escrits de l'alumnat
La vida d'abans (Sonia Rubio)
Quan sortíem d'escola a les cinc de la tarda tots els nens i nenes anàvem a buscar el berenar i després agafàvem les bicicletes i ens reuníem tota la canalla del poble al poliesportiu. Era una zona distribuïda en pistes per jugar a futbol i per patinar, i hi havia una altra zona habilitada com un parc, amb gronxadors.
Deixàvem les bicis aparcades i ens posàvem a jugar. Es feia quasi de nit i alguns pares arribaven al lloc perquè els seus fills anessin a sopar. A partir de les nou del vespre, allò semblava desèrtic.
A mi m'agradava posar música amb una ràdio i piles i inventar-me un ball. Ens posàvem els patins tots els nens i nenes que en teníem i practicàvem diferents passos amb la música.
Recordo que els berenars eren pa amb xocolata. A les nou del vespre cada dia tothom estava sopant. El nostre poble era petit i molt tranquil.
**
La vida d'abans (Lurdes Baulenas)
Us explicaré una mica la vida del meu carrer, a Tona, quan jo era petita. D'entrada ens coneixíem molt tots els veïns, tant la gent gran com els infants, perquè les portes sempre eren obertes i teníem molta comunicació els uns amb els altres.
El meu carrer era el principal de Tona, ple de botigues, de moviment de gent amunt i avall; a peu, és clar, pràcticament no hi havia cotxes.
La canalla corríem d'una banda a l'altra jugant; però, això sí, no ens podíem barrejar els nens i les nenes, sinó separats. Ells corrien darrere d'una pilota; nosaltres, les nenes, fèiem paradetes i jugàvem a vendre trastets, passejàvem les nines amb cotxets o ens cuidàvem dels germans petits.
Una de les hores més maques eren els vespres de l'estiu. La gent treia cadires i bancs davant de casa seva i en deien "prendre la fresca", però no s'estaven quiets, sinó que passejaven carrer amunt i avall i feien petar la xerrada entre tots. La canalla ens ho passàvem molt bé jugant a cuit i amagar aprofitant la foscor, era molt difícil reunir-nos per anar a dormir.
Avui dia la gent no viu el carrer com el vivíem abans, sobretot als pobles. Ara les cases tenen la porta tancada, la gent s'asseu al sofà i tots de cara la tele, el mòbil o l'ordinador. No coneixen ni els veïns més propers. Ens falta comunicació, compartir els espais, fer poble. Una pena.
**
Amics i infantesa al poble (Jesús Cos)
De petit vivia a Sant Feliu de Codines, un poble no gaire bonic del Vallès Oriental que destaca pels seus carrerons estrets i amb molt desnivell. Malgrat els carrers, no solament tinc bons records de com hi jugàvem sinó que recordo que ens ho passàvem d'allò més bé amb els amics.
A les tardes després de l'escola i també els caps de setmana, a la plaça del poble s'organitzaven uns partits de futbol espectaculars. Recordo molt bé el terreny de joc, una gran superfície ovalada de terra que curiosament tenia dos arbres a cada banda que anaven d'allò més bé per fer-los servir de porteries.
Així mateix, el meu cap reviu amb alegria com érem capaços de passar tardes senceres voltant amb bicicleta. Em venen a la memòria els diferents indrets als quals anàvem; la baixada de terra plena de salts a la granja d'un company de classe, les voltes sense parar a la mateixa meravellosa esplanada on jugàvem a pilota.
Dit d'una altra manera, només amb una bicicleta, una pilota i la companyia dels amics érem els nens més feliços, almenys de Sant Feliu de Codines.
**
Record d'infantesa (Maria Codina)
De petita, vivia a Les Masies de Voltregà. El poble veí era Sant Hipòlit de Voltregà. Petit i rural, estava envoltat de fàbriques tèxtils que donaven feina a molta gent, tant homes com dones.
Un dia amb els meus pares i un germà caminàvem pel centre del petit poble. Era prop de migdia. Vam passar per davant d'una botiga, de les moltes que hi havia, dedicada, entre altres coses, a vendre pastissos i derivats.
A l'aparador hi havia uns pastissets petits de mantega amb una cirera confitada a sobre. Vaig assenyalar-ne un i vaig demanar que me'l compressin. El meu pare ja va dir que es veien passats, que tenien mal aspecte, però al final va claudicar i en va comprar.
Amb la primera queixalada ja vaig comprovar que tenia mal gust, i no solament això, sinó que estava resclosit i tot. De seguida vaig sentir la veu del meu pare que deia:
-Ja t'ho he dit i no m'has volgut creure!
Com m'agradaria tornar-hi per una estona i poder contemplar l'antic aparador de l'adroguer!
**
La meva vida quan jo era petiteta (Roser Maria Serra)
Em recordo molt bé de quan jo era petiteta que amb la meva família -el meu pare, la meva mare, la meva germana i els meus veïns amb una amiga nostra de la nostra edat- sempre els caps de setmana anàvem a la font a agafar aigua i a berenar. Ens ho passàvem pipa. El meu pare ens comprava patates. I també anàvem a menjar en un club que es deia Tennis Vic.
Algun cop havíem anat amb bicicleta la meva germana, el meu pare i jo per totes les fonts de Viladrau. A mi, m'encantava anar-hi. I la família allà teníem una casa molt bonica.
**
El meu barri (Alexis Sarmiento)
Durant tota la meva vida he viscut a moltes cases, sobretot quan era petit, però la més especial va ser al Doctoral, al poble de Vecindario, a l'illa de Gran Canària.
Era un barri petit i en creixement. Recordo que, al darrere de casa meva, hi havia un terreny molt gran, descuidat i amb un parc vell i mal fet. Després no sols van començar a construir-hi una urbanització, sinó també un parc molt gran i ben maco amb la seva pista de futbol i bàsquet, on anava a jugar- Vaig fer amics molt ràpidament amb qui jugava a futbol, fèiem curses de bicicletes i jocs de joves de l'època.
No només va ser el lloc on més em va agradar viure, sinó que era el més especial i on vaig ser més feliç en la meva infantesa.
**
La venjança de la Flora (Nora Höglinger)
Vaig créixer en un poble petit d'Àustria d'uns 1300 habitants. La zona era molt rural i encara hi havia moltes granges com la dels meus avis, que era una granja modesta, on només tenien quatre vaques, dos porquets i unes deu gallines per a l'autosuficiència.
Un dia, abans de les vacances d'estiu -jo tenia sis anyets- estava de camí de l'escola cap a casa quan vaig veure un moviment inesperat a l'herba.
Era una tortuga, la closca de la qual tenia uns vint centímetres, tenia unes ratlles vermelles al coll i molts punts de color groc. Me la vaig emportar cap a casa i els meus pares me la van deixar guardar fins que en trobéssim el propietari. Li vaig posar el nom de Flora.
Tot l'estiu la tenia en un tancat a fora, li donava menjar cada dia i jugava molt amb ella. El meu joc preferit era fer-li pessigolles amb una palla. No li agradava gaire i un dia fins i tot em va mossegar el dit mentre estàvem jugant.
Abans de la tornada a l'escola, un dia em vaig oblidar la tortuga en una caixa a fora i es va poder escapar. Va ser el dia més trist de la meva infantesa que recordo.
Va arribar la tardor i, un dia, em vaig posar a gronxar-me sobre el tancat de la tortuga, que encara hi era. Vaig relliscar i em vaig trencar el braç. Vam anar a l'hospital i em van haver d'operar a causa d'un trencament complicat. També vaig haver de portar un guix durant unes vuit setmanes. Tot plegat semblava que era el karma per haver maltractat la Flora.
**
Impuntualitat (Artur Torres)
Soc un avi ex forner i fill de forners. Quan era petit em costava llevar-me al matí. La meva mare ja era a la botiga venent el pa i em cridava diverses vegades perquè m'aixequés, però jo deia "Cinc minuts més". Per culpa d'això arribava tard a l'escola.
El meu mestre pensava que jo no feia prou esforç i per això em castigava fent-me posar de genolls a terra: "¡De rodillas!", cridava. Va arribar la situació a un punt que quan entrava a l'aula ja anava directament a posar-me agenollat, sense que el mestre m'ho digués.
A mi em feia sentir una mica trist, perquè no ho feia expressament. Era un dormilega total. Amb el temps vaig anar aprenent la lliçó. Preparava la roba i la motxilla la nit anterior i així al matí tot era més fàcil.
És important ser puntual, hem de respectar el temps dels altres. Feu cas a la mare i al despertador!
**
Un record d'infantesa (Sanae Zaidi)
Quan era petita, vivia en un barri molt sorollós, dinàmic i ple de botigues, amb un ambient molt familiar. Els nens sempre jugaven davant de les portes de les cases, que sovint estaven obertes perquè hi poguessin entrar quan volguessin. Les nenes jugaven a la xarranca i els nens jugaven amb la pilota o anaven en bicicleta. Era un barri ple de vida.
Un dia la meva mare es va haver de quedar a l'hospital amb el meu germà i jo vaig dormir a casa d'unes veïnes. La meva veïna em va cuidar molt bé i em vaig quedar amb ella fins que em vaig adormir, i em va posar henna a les mans.
Al matí, quan em vaig despertar vaig veure les meves mans pintades amb la henna. Em vaig espantar molt i vaig començar a plorar. Vaig demanar a les veïnes que em tornessin les meves mans perquè vaig pensar que me les havien canviat.
**
Anècdota d'infantesa (Marta Reina)
Quan era petita, vaig anar amb els pares i la meva germana a la comunió d'una meva cosina, a una església de Sant Feliu de Guíxols. A l'hora d'acabar la missa, la família es va anar repartint entre els diferents vehicles per anar al restaurant. A mi se'm van descuidar a l'església, però en lloc de plorar vaig decidir sortir al carrer.
Al costat hi havia un bar i vaig entrar tota decidida cap a dins. Vaig saludar, em van agafar en braços i em van fer seure en un tamboret damunt la barra. Em van donar esmorzar i van parlar amb mi. Jo era molt xerrameca, però tenia dos anys i em feia entendre com podia.
Els meus pares quan van arribar al restaurant es van espantar molt en adonar-se'n que no hi era. Van sortir a buscar-me i van trobar-me al bar rient i parlant amb tothom. Els propietaris del bar s'haurien quedat amb mi, perquè era molt extrovertida i molt simpàtica. De fet, ara de gran també ho soc.