Mosaic, de Víctor Català

Publicat el 1946, en ple franquisme, Mosaic (impressions literàries sobre temes domèstics) és un d'aquells llibres que només poden existir gràcies a una combinació d'intel·ligència literària, audàcia moral i una habilitat extraordinària per esquivar -i fins i tot ridiculitzar- la censura. Sota una etiqueta aparentment inofensiva, Víctor Català va aconseguir fer passar un volum que, lluny de ser un recull amable de records domèstics, constitueix una peça clau per entendre la seva escriptura com a espai de llibertat radical.

La publicació de Mosaic s'inscriu en una escletxa molt concreta del règim franquista: la permissivitat limitada envers els "clàssics" catalans, considerats erròniament mòmies culturals incapaces de sacsejar consciències. Però Víctor Català no va escriure mai textos inofensius. Els informes de la censura, que descrivien el llibre com un conjunt de remembrances sobre l'hort, la casa familiar, les persones estimades i els animals domèstics, evidencien fins a quin punt els lectors oficials van ser incapaços de detectar la potència simbòlica i subversiva que s'amaga en aquestes peces breus.

És cert que Mosaic és, en bona part, un exercici de memòria: records d'infantesa, de la casa de l'Empordà, dels objectes i, sobretot, de les bèsties amb qui l'autora estableix una relació de fraternitat profunda. La secció "Amics i parents" és reveladora en aquest sentit: excepte en dos casos, els protagonistes són animals, éssers amb qui Català sent una "franciscana avinença" que travessa tota la seva obra. Aquest vincle no és anecdòtic, sinó estructural, i reapareix en múltiples textos de la seva trajectòria literària, des de Solitud fins a Jubileu.

Ara bé, allà on el llibre esdevé especialment inquietant és en la manera com, entre flors, horts i records aparentment innocents, emergeix una sexualitat femenina desbordant, salvatge i lliure. El text "L'hort", amb la seva descripció gairebé al·lucinatòria de les magranes esberlades, posa en circulació unes imatges d'una càrrega eròtica innegable, que dialoguen amb altres moments de l'obra de Víctor Català on el desig femení es manifesta sense filtres ni moralismes. Que això passés per la censura diu molt més sobre les limitacions culturals del règim que no pas sobre el caràcter del llibre.

Mosaic és també un llibre sobre la formació d'una artista indòcil. Textos com "La segona labor" permeten llegir en clau autobiogràfica l'origen d'una escriptura refractària a dogmes, cànons i disciplines imposades. La desobediència que hi apareix no és programàtica ni ideològica, sinó gairebé física: una incapacitat visceral per acceptar formes buides, normes mortes, mirades sense vida. Aquesta actitud, que travessa tota l'obra de Víctor Català, converteix Mosaic en molt més que un recull memorialístic: és una reflexió fragmentària però contundent sobre la llibertat artística.

Finalment, la recuperació de textos inèdits associats a Mosaic ens obliga a rellegir el volum de 1946 com una tercera part incompleta d'un projecte més ampli. Lluny de tancar una etapa, el llibre confirma fins a quin punt, fins al final de la seva vida, Víctor Català va escriure des d'un impuls antiescolàstic i antiautoritari, fidel a una concepció de l'art com a força centrífuga capaç de trencar totes les closques.

Llegir Mosaic avui no és només un acte de justícia literària: és una experiència que continua incomodant, fascinant i interpel·lant el present.

Imatge extreta de: 

Blau-Barcelona, CC BY-SA 4.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0>, via Wikimedia Commons

CNL Osona