CNL d'Textos finalistes i textos guanyadors del Pescamots 2025
Prenem la paraula. Escrits de l'alumnat
Un recull de tots els textos que han estat finalistes i també un recull dels guanyadors per nivell
ALUMNES D’A2-BÀSIC 3 FINALISTES
Carta per a la meva filla
El dia que vas arribar a les nostres vides va ser un moment màgic que no oblidaré mai. Després de tant esperar, va arribar el dia. Ja estaves a punt per conèixer el món. El metge ens va dir que ingressaríem a la clínica, on ens esperaven les infermeres i l'equip mèdic. Em van fer un monitoratge per escoltar els teus batecs del cor: tot estava bé, era qüestió de temps.
A partir d'aquí vaig tenir contraccions fortes, una darrere l'altra; el treball de part anava avançant bé. Si més no, em vaig adonar que ja estàvem llestos! El teu pare em donava la mà ben fort i em donava ànims i forces. El metge em guiava a cada moment i em deia quan havia d'empènyer. Les infermeres m'ajudaven perquè no deixés de fer força. I així va ser com finalment vas arribar! Després d'un treball en equip ja eres a les nostres vides, tan única, amb molt d'amor i amb una bellesa infinita, omplint-nos de dolçor per sempre. Aquell moment va ser com somiar desperts, com tenir la lluna entre les mans.
Mai m'oblidaré d'aquell instant en què ens vam mirar als ulls amb el pare i, sense dir-nos res, ens vam adonar que tenir-te entre nosaltres era el millor regal que ens donaria la vida.
Gràcies per ser part d'aquesta bonica família.
T'estimo,
Mare Nanu
Confessió
Sóc una dona d'alçada mitjana, amb els cabells llargs i foscos i la pell pàl·lida. Soc una bona mestressa de casa, alimentant el bestiar, les cabres, els porcs, les vaques, les gallines, les oques, el meu marit. Rento la roba amb tanta força que la pell se m'ha esquerdat, fent que les meves mans s'assemblin a les arrels seques dels arbres. Cuido l'hort, les patates, les pastanagues, les remolatxes, el blat de moro. Adoro el meu jardí de fruiters; dono els millors fruits, els quals em fan sentir orgullosa davant de les altres mestresses de casa.
Poc després, em quedo embarassada, però la meva rutina no canvia gens, tret que treballar es torna més difícil. La neu cobreix casa meva, i el pati sembla màgicament blanc. Avui es torna insuperable: el meu ventre enorme m'impedeix fer les tasques, cuidar el bestiar, tenir cura del meu marit. Un fred atroç em colpeja massa fort; no puc mantenir-me dreta i caic, presa d'una febre alta. M'arrossego fins al llit, pensant que amb unes hores de son em recuperaré i podré reprendre les feines de la casa. Però tan bon punt el meu cap toca el coixí, caic en un son profund i inquiet.
De seguida noto que el meu cos és diferent: més lleuger, més fort. Obrint els ulls, quedo immòbil per un moment.
Davant meu hi ha un camí de sorra, sinuós però polit, camps verdíssims que s'estenen fins a l'horitzó, arbres imponents als costats i... una casa.
Ah, la casa. Al principi, em sembla desconeguda, però com més la miro, més comprenc que és casa meva, encara que mai abans l'havia vist. Faig un pas endavant amb precaució, inconscientment estrenyo un maletí de cuir amb la mà (però, si jo no en duia cap de maletí!). Creix en mi un desig irrefrenable d'obrir la porta de CASA MEVA, com si estigués esperant algú. Sé que m'esperen. Sé que la porta no està tancada. Sé què hi ha a l'altra banda.
Els meus dits llargs agafen el mànec metàl·lic i obren la porta. Una onada de felicitat m'envaeix en veure aquella dona d'un pèl roig enlluernador, amb pigues al voltant del coll i sota els ulls. Estén els braços cap a mi i, sense dubtar-ho, faig el mateix.
És llavors quan comprenc que el meu cos ha canviat, però sento que és tan natural que no dubto gens. Aquella dona meravellosa m'abraça amb tanta tendresa i cura que veig llàgrimes als seus ulls, i tot d'una en sento també a les meves galtes.
A l'altra banda de l'habitació, veig un mirall i no em sorprenc: sabia què hi veuria. Jo: un home alt, de cabells rossos mitjanament llargs, vestit amb uniforme militar, abraçant amb una calor immensa la dona més bonica del món. Sabia qui era ella, sabia que havia passat amb ella la millor part de la meva vida, sabia que teníem la filla més meravellosa del món.
Miro la meva dona i, sense paraules, m'agafa la mà i em porta a una petita habitació. Allà, en un bressol, hi dorm la meva petita filla, de cabells tan vermells com la seva mare i amb els ulls tan blaus com els meus, el seu pare.
L'amor i la tendresa m'omple, però també una tristesa infinita. Amb precaució, li beso el front i comprenc que aquell és el meu comiat.
Abraço la meva estimada fins que altres homes, vestits amb uniforme, irrompen a casa, m'agafen pels braços i em porten lluny del meu paradís terrenal. Només tinc temps de dir:
-T'estimo, Anna.
Em desperto, com si m'ofegués. Les meves mans es premen contra el meu pit, com si algú hi hagués fet un gran forat. El meu dolç paradís, el que acabo de viure en el somni, m'ha retornat a un infern amarg.
No puc creure que la realitat no fos aquella dona encantadora, ni la meva cabellera rossa i despentinada, ni el meu cos esvelt i masculí vestit amb un uniforme. Estic desesperada, incrèdula, enfurismada.
He de tornar-hi, a la meva casa assolellada, als camps verds! Però en comptes d'això, només em quedava un dolor aclaparador: la pèrdua de la meva filla.
Passo tots aquells dies amb l'única esperança de donar a llum la meva filla, vermella i d'ulls blaus, la mateixa del meu somni feliç.
Visc, treballo, menjo i penso només en això.
Però el miracle no succeeix. Dono a llum un nen, morè, amb els ulls verds com el bosc. I el meu món s'ensorra. No he portat res d'aquella vida on havia estat feliç.
Deixo de reconèixer-me al mirall, m'allunyo del meu marit, no puc estimar el meu fill, tot i que jo mateixa l'he parit.
Em quedo atrapada en aquell somni, obsessionada, perduda en ell per una eternitat... fins que un dia la meva ment s'aclareix.
És quan un rostre familiar, de cabells rogencs i ulls tan clars com el cel, em mira fixament.
Una veu desconeguda murmura sobre meu:
-Et presento la teva besneta, l'Anna.
YEVGENIA
GUANYADOR A2 – El somni de le verema
A l'encantadora ciutat de Mendoza, Argentina, el mes de març portava una de les festivitats més esperades de l'any: la Verema. Per als habitants de la regió, era una celebració que significava molt més que una simple collita de raïm. Era un ritual que honrava la terra i la tradició vitivinícola que havia estat transmesa de generació en generació.
María, una jove de disset anys, sempre havia sentit un profund amor per la seva terra. Des de petita, solia acompanyar els seus pares a la vinya familiar, aprenent sobre les diferents varietats de raïm, el procés de vinificació i la dura feina que implicava el cultiu de la terra. Amb cada mà que recollia raïm, el seu cor s'omplia d'orgull per formar part d'alguna cosa tan especial.
A mesura que s'acostava el dia de la Verema, l'emoció a l'aire era palpable. María s'unia als seus amics a la plaça del poble per ajudar a preparar les carrosses que desfilaven a la gran festa. La gent adornava els carros amb branques de vinya, flors i fruits, mentre compartien rialles i anècdotes sobre les collites del passat. Per a ella, cada any era una oportunitat per unir la comunitat i celebrar la feina i la dedicació que cada viticultor posava en la seva passió.
Aquella nit, el cel estrellat es va netejar, i la multitud es va reunir a l'escenari principal. Els guitarristes van començar a tocar melodies folklòriques, i les danses tradicionals van omplir la plaça de vida. No obstant això, el moment més esperat va arribar quan l'alcalde va pronunciar la inauguració oficial de la Verema i es va dur a terme la benedicció de la collita.
Maria, emocionada, va participar de la cerimònia, portant a les seves mans una cistella plena de raïms que simbolitzaven l'abundància de la terra. Mentre el vi nou es vessava en la copa de la reina de la Verema, ella es va sentir connectada amb la terra i els seus avantpassats, que havien treballat incansablement per preservar aquesta tradició.
A mesura que avançava la festivitat, Maria es va adonar que la Verema no només es tractava de raïms i vi, sinó de la unitat de la comunitat. Gent de totes les edats compartia somriures, plats típics i, sobretot, històries que ressonaven entre ells. Se suspenien vincles indestructibles i es celebrava l'amor per la terra.
La desfilada, plena de color i alegria, recorria els carrers principals de Mendoza, mostrant les carretes ornamentades i les parelles vestides amb vestits típics. Maria, al veure els somriures dels seus veïns i la felicitat dels turistes, va comprendre que la Verema era un reflex de l'esforç de tots. Cada persona tenia un paper en la història vitivinícola, des dels veremadors fins als enòlegs, tots eren essencials.
Quan va arribar el moment culminant de la celebració, es va realitzar el tradicional trepig de raïm enmig d'una algarroba. Maria, desempolsant el seu vestit de festa, va pujar emocionada al costat dels seus amics. Amb cada pas que feien, sentien l'energia dels raïms frescos entre les seves pells. Era un instant màgic que portaria records per a tota la vida.
Aquella nit, sota el mantell d'estrelles, Maria va entendre que la Verema no només era una festa, sinó un tribut a la connexió entre les persones, la terra i la tradició. A cada brindis amb vi, aixecava la seva copa i pronunciava un desig: que l'essència de la Verema continués fluint per les seves venes i que l'amor per la seva terra es traspassés de generació en generació.
La Verema a Mendoza seria sempre un símbol d'esperança, esforç i unió. I així, cada any, començaria el compte enrere per a una celebració que simbolitzaria l'amor de tots.
Carla
ALUMNES B1 FINALISTES
A la guerra ningú guanya
Els conflictes bèl·lics sempre han estat, estan i estaran lligats a l'existència de l'ésser humà.
Milions de persones mutilades, afusellades, massacrades i milions de persones i famílies traumatitzades de per vida. I tot per què? Només per satisfer l'ànsia insaciable de poder i ambició cega d'uns quants.
D'uns quants vells aristòcrates que manen milers de joves a la flor de la vida a morir o matar per ideals o principis que molts ni tan sols segueixen.
Manen gent normal amb vides normals com el veí de la cantonada, la venedora de pa o fins i tot el teu pare per assassinar "enemics" que resulten tenir també una vida, una història, una família. En definitiva, una personalitat i caràcter humans més enllà del soldat enemic que tens davant dels teus ulls.
De vegades podria ser millor morir a la batalla que sobreviure sabent que has estat un assassí manipulat i injust, i viure la resta de la teva vida amb estrès post-traumàtic.
A la guerra ningú guanya, només hi ha perdedors. No hi ha bons ni dolents, tots tenim alguna cosa que amagar.
Avui dia, a més, la guerra és un negoci per a qui ven armes, munició i tecnologia. Lucrar-se a base de vides alienes... total tant és que morin unes persones més si al final no pensen o són com jo.
Només demano que algun dia siguem prou intel·ligents per fomentar la guerra dialèctica i diplomàtica i no aquella en què mana el plom.
Dante
Carta per a la meva filla
El dia que vas arribar a les nostres vides va ser un moment màgic que no oblidaré mai. Després de tant esperar, va arribar el dia. Ja estaves a punt per conèixer el món. El metge ens va dir que ingressaríem a la clínica, on ens esperaven les infermeres i l'equip mèdic. Em van fer un monitoratge per escoltar els teus batecs del cor: tot estava bé, era qüestió de temps.
A partir d'aquí vaig tenir contraccions fortes, una darrere l'altra; el treball de part anava avançant bé. Si més no, em vaig adonar que ja estàvem llestos! El teu pare em donava la mà ben fort i em donava ànims i forces. El metge em guiava a cada moment i em deia quan havia d'empènyer. Les infermeres m'ajudaven perquè no deixés de fer força. I així va ser com finalment vas arribar! Després d'un treball en equip ja eres a les nostres vides, tan única, amb molt d'amor i amb una bellesa infinita, omplint-nos de dolçor per sempre. Aquell moment va ser com somiar desperts, com tenir la lluna entre les mans.
Mai m'oblidaré d'aquell instant en què ens vam mirar als ulls amb el pare i, sense dir-nos res, ens vam adonar que tenir-te entre nosaltres era el millor regal que ens donaria la vida.
Gràcies per ser part d'aquesta bonica família.
T'estimo,
Mare Nanu
GUANYADOR B1-Mans entrellaçades
M'agradaria explicar-vos una experiència viscuda poc després d'arribar a Rupit.
Era un vespre de Festa Major. A la plaça del poble una banda de música afinava els seus instruments. Els veïns xerraven despreocupadament en grups, però era clar que no era un dia qualsevol: estaven vestits per a una ocasió especial, una gala.
Gairebé al mateix temps que va començar a sonar la música, els veïns van formar rotllanes i, agafats de les mans, van començar a moure's amb delicadesa en una dansa que mai no havia presenciat: la sardana. Coordinats, nens, joves i vells van compartir aquell moment de comunitat: una unió especial que es percebia en la música, la dansa i en les seves cares... va ser meravellós.
El que més em va impressionar va ser veure com la sardana connectava totes les generacions presents. Una àvia de cabells blancs com la neu agafava la mà d'una nena que amb prou feines devia tenir cinc anys, ensenyant-li pacientment a comptar els passos. Al seu costat, un adolescent que en qualsevol altre context potser hauria mostrat desinterès, seguia el ritme amb concentració mentre somreia al seu avi.
La sardana, vaig entendre en aquell moment, no era només una dansa; era un llenguatge compartit, un ritual, un pont invisible que connectava els més grans amb els més petits. Els avis transmetien als seus nets no només els passos, sinó també una part important de la seva identitat cultural. Els joves, en acceptar aquesta herència, mantenien viva la tradició.
Em va emocionar veure un home gran, alçant amb orgull el braç mentre executava els passos amb una agilitat sorprenent. Al seu costat, un nen petit l'observava amb admiració, intentant imitar cada moviment. L'home, adonant-se de l'atenció del petit, li va fer un gest d'aprovació que va il·luminar la cara del nen amb un somriure d'orella a orella.
En aquell cercle perfecte, les edats es diluïen. No importava si tenies vuit o vuitanta anys; tots pertanyien a la mateixa comunitat, tots compartien el mateix ritme, tots formaven part d'una història més gran que ells mateixos. Ho sabrien?
Vaig entendre que estava presenciant molt més que una simple dansa popular. Era un ritual de continuïtat, una manera de dir: "Som aquí, hem estat aquí i hi continuarem estant." Els més joves aprenien dels més grans, i algun dia ells serien els qui ensenyarien als seus nets, perpetuant així un cicle que transcendeix el temps.
Aquella nit a Rupit vaig aprendre que la veritable riquesa cultural no és la que es guarda en museus (molts són increïbles), sinó la que es transmet de generació en generació, viva i canviant, com les mans entrellaçades d'una sardana.
Mentre observava aquesta escena, vaig sentir una barreja de fascinació i remordiment: quina ironia haver hagut de viatjar fins a Catalunya per descobrir la bellesa d'una dansa comunitària, quan a la meva pròpia terra mai no havia sabut valorar les nostres danses populars, carregades també d'història i significat intergeneracional. Gràcies, Catalunya, també per això!
Lluis Antoni Riure
ALUMNES C1
GUANYADOR -L'espill
Em va venir com l'anell al dit, voltava, i el vaig veure allà, arraconat just al costat del contenidor de deixalles. Ves a saber qui li havia deixat! Era un mirall gran, on et podies emmirallar de cos sencer. En apropar-m'hi i veure-hi reflectida la meva imatge, una esgarrifança em va sacsejar, i una infinitat d'imatges varen rodar pel meu pensament. Era una confusió i un barreig de sentiments que ara voltaven en el meu record. Indecís, només pensava on el faria lluir i no sabia el perquè de les imatges que acabaven de brollar dins del meu cap.
L'havia de netejar a fons, ja que estava convençut del seu encisament un cop el tingués ben net. Desprenia tanta pulcritud que, ni tan sols apropant-m'hi, podia fer que s'entelés només amb el meu alè. I vaig quedar emmirallat tot jo, immòbil, atent... El reflex em va fer presoner, estava paralitzat, i és que no podia apartar-ne la mirada... Va ésser llavors quan me'n vaig adonar que era presoner d'aquella imatge, era presoner del meu reflex, no em podia moure, estava atrapat i només els meus ulls xocaven amb els meus ulls.
Vaig quedar nu, i la meva nuesa no l'havia de mostrar a ningú, ni tan sols jo era capaç de veure-la fins que aquell mirall em va començar a parlar de manera clara i precisa. No eren paraules que pogués escoltar, sinó que va ésser com una pel·lícula on no hi havia espai per a enganys ni excuses, i la força d'aquell mirall em feia estar immòbil. M'atreia tant que no vaig poder moure ni un sol dit fins que tota la reproducció va acabar.
Acabava de veure les veritats més íntimes que mai m'hagués aturat a reflexionar, no podia negar res, era incapaç d'enganyar-me a mi mateix, era la veritat que m'eriçava l'ànima, com un joc d'atzar, al qual vaig caure en totes les caselles.
I em vaig adonar que tenia el mirall més fabulós que mai m'hagués imaginat, i ple d'il·lusió ho vaig explicar. Volia regalar la puresa a la gent, volia obsequiar saviesa als qui estimo i, sobretot, no volia deixar que aquell espill s'embrutés mai més.
Fins ara ningú s'hi ha atrevit. Però si un dia esteu davant d'un mirall, penseu que allò que s'hi reflecteix és la imatge del que mai podreu enganyar.
El bandoler
PARTICIPANTS DE VXL
GUANYADOR- Rúbies
Soc nascut a Barcelona l'any 1951 que, en aquells temps, ja era una gran ciutat farcida de grans edificis, transports com el metro i els tramvies i sobretot un bullir de gent on jo, petit, no m'hi trobava.
Un estiu acabat el curs escolar, la senyora Matilde Baulies, que era amiga de ma mare (ambdues treballaven, ma mare cosint i ella servint, a casa d'una família burgesa de Barcelona) em proposà d'anar a passar els tres mesos de vacances al seu poble.
Llavors jo tenia 6 anys i li digué que sí. Aquest fet fou totalment fortuït, ja que no tenia cap parentiu amb ella, no sabia de quin poble es tractava ni quina gent seria la seva família.
Per a mi fou el descobriment d'un mon inimaginable així com una nova i totalment diferent manera de viure.
Es tractava d'un poble molt petit al capdamunt d'una muntanya, on només hi havia sis cases, de les quals tan sols una estava habitada. La resta d'edificis es feien servir com a corrals per aixoplugar el bestiar.
Aïllats del món.
Un cop cada dues setmanes baixaven al poble més proper, que estava a 18 km, per anar a comprar pa i queviures, així com recollir la correspondència a lloms d'un matxo.
La casa en qüestió, tret de la cuina, no disposava d'aigua corrent. Evidentment tampoc tenia cambra de bany. Així mateix, el llum era rudimentari: làmpades d'oli o de carbur.
Com que no hi vivia cap nen, no hi havia cap joguina.
Aquella família només vivia per treballar la terra i com que no disposaven de màquines ni de tractor, ni tan sols d'una simple carreta, tot es feia a mà i amb l'inestimable ajut de mules i matxos.
Tot això per un vailet de 6 anys i de Barcelona, podia semblar espantós, però ben al contrari, vaig començar a sentir-me més lliure que mai, a més de protegit i estimat per aquella bona gent.
Tot m'omplia de joia: les muntanyes, la terra, el bestiar, les feines de camp.
No em calien les joguines.
La família Baulies la formaven els pares: en Ventura i la Maria, tres filles i un fill: la Felícia, la Matilde, la Mari i en Ventureta.
També hi vivia un oncle, en Jaumet, que s'encarregava de tallar cabells a tothom, així com d'afaitar els homes. Es tractava d'un home culte que a mi, em feia classes de repàs.
No ens oblidem ni de la senyora Matilde, germana d'en Ventura, ni d'en Ramon, un mosso assalariat que ajudava en les tasques del camp.
Tenien un giny que trencava la monotonia del dia a dia: una gramola on s’hi escoltaven discs de vinil de La voz de su amo i que feia sonar en Ventureta mentre el jovent ballava.
Altres moments divertits per a mi eren els dies de pluja, perquè ens reuníem tots al voltant d'un gran foc a terra que hi havia a la cuina, i on s'hi explicaven històries i acudits que no sé pas d'on els treien.
Aquesta experiència s'allargà fins que jo tingué 14 anys i puc dir que m'ha marcat i m'ha fet ésser, en gran mesura, la persona que ara soc. Tinc una sensibilitat que em fa gaudir molt de les petites coses, així com el fet de sentir-me lliure, independent, i amb una força important davant la vida.
Gràcies Rúbies. Gràcies família Baulies. Us estimaré sempre.
Sou el meu tresor.
Ara viuen a Balaguer i a Àger. Els visito regularment i sempre hem mantingut el contacte.
Autèntic