Digue'm com ho veus...
Ets i Uts. Píndoles de llengua
Gramàtica
Formes col·loquials dels verbs: imperatius
366//Durant molts anys el català escrit es va associar al català central literari, a l'estàndard formal d'un sol dialecte, i es van bandejar les altres formes, les orals i més informals, que formen també part de la llengua. Hem de tenir clar que totes les llengües tenen diferents registres o varietats socials i funcionals que les enriqueixen.
.jpg)
La nova Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans, eminentment descriptiva, ja té en compte la diversitat de formes que pot adoptar la llengua en diferents situacions pels motius següents: pel grau d'especialització, pel canal utilitzat (oral o escrit), pel grau d'elaboració del discurs (més espontani o més elaborat) o pel nivell de formalitat (el grau de proximitat o de distància entre els interlocutors).
En el cas de la varietat col·loquial, els imperatius en català central es poden reduir, com és el cas de: do'm ('dona'm') i mi-te'l ('mira-te'l'). També tenim verbs començats per a- que poden perdre la primera síl·laba: ('gafa ('agafa'), 'nem ('anem'), 'neu ('aneu'), etc.). En el mateix dialecte que hem comentat fins ara, és molt habitual que els imperatius amb -gu- perdin la essa final quan van acompanyats d'un pronom feble: "Digue-li que vingui demà"; "Digue'm quan farem el dinar de colla"; "Estigue't quiet", o "Tingue-ho present" (en lloc de digues-li, digues-me, estigues-te i tingues-ho). En el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, quan cerquem l'entrada d'aquests últims verbs, ja apareix un nou missatge que ens informa d'aquest canvi en registre informal.
CNL d'Osona
CNL d'