CORREM, LLANCEM I SALTEM

No podíem tardar gaire a parlar d'un dels esports més importants, almenys per al GEIEG: l'atletisme. Així doncs, tornem cap a Palau Sacosta, calcem-nos les sabatilles esportives i a córrer. O a saltar, o a fer llançaments, perquè en l'atletisme hi conviuen disciplines diverses.

Si ens fixem en les curses, podem parlar de metres llisos, de tanques (valles) o d'obstacles, i poden ser individuals o de relleus.  En aquest darrer cas és molt important passar-se bé el testimoni per evitar que acabi sobre el tartan. Pel que fa a obstacles, n'hi ha un de molt especial que acostuma a fer-nos mullar els peus: el rial, compost de tanca de rial i fossat.

Anem cap al centre de l'estadi i parlem dels llançaments. N'hi ha de quatre tipus: javelina, martell, disc i pes. En tots els casos, l'atleta per executar-los s'ha de situar al cercle de llançament, sector de forma circular de ciment, asfalt o material antilliscant de la zona de llançament, i aplicar alguna de les tècniques previstes: el molinet, els girs, el volteig i també el bloqueig, segons si es llança un o altre objecte. Sobretot, s'ha d'anar en compte de no tocar ni creuar el cèrcol metàl·lic que delimita el cercle, per evitar ser desqualificat.

I ens queden els salts: d'alçada, de llargada, triple o de perxa (pèrtiga). En els d'alçada i perxa s'ha de passar per sobre del llistó, sense fer-lo caure, abans de caure al matalàs (colxoneta). En el de llargada i en el triple, el saltador ha de mirar d'arribar tan lluny com pugui dins del fossat de caiguda. En una primera època, el salt d'alçada s'executava amb la tècnica ventral (de rodillo) o mitjançant un salt de tisora, fins que Dick Fosbury, en els Jocs Olímpics de Mèxic (1968), va decidir innovar i passar el llistó d'esquenes. En honor seu, aquest estil es coneix com a Fosbury.

Lèxic extret del Diccionari d'atletisme [en línia]. TERMCAT

* En cursiva i entre parèntesis hi ha les formes que hem d'evitar.