Cercar Cerca avançada
Tornar

14. El text argumentatiu

Suficiència 3

En què consisteix argumentar?

Per argumentar entenem presentar raons que defensin una posició determinada respecte d’una qüestió amb la finalitat de convèncer algú. Per tant, hem de tenir present en tot moment que la finalitat d’una argumentació no és només presentar una problemàtica o descriure-la, sinó anar més enllà i fer valer el nostre parer per sobre de les altres raons adduïdes. Ara bé, per aconseguir-ho hem de fer servir un discurs estructurat i lògic; altrament, no podrem influir en el nostre interlocutor. 

Hi ha moltes classes de textos argumentatius: editorials, articles d’opinió, crítiques, assajos...

Recomanacions per a la redacció d’un text argumentatiu

  • La forma
    • Fes una introducció en què exposis el tema sobre el qual argumentes i inclou-hi la tesi, és a dir, la idea que pretens defensar.
    • Dona arguments que justifiquin la tesi que has proposat i desenvolupa'ls.
    • Fes una conclusió que reculli els arguments més rellevants i insisteix en la tesi proposada.
    • Escriu, com a mínim, tres paràgrafs ben diferenciats, però ben cohesionats entre si.
    • Obre un nou paràgraf (amb un punt i a part) després d'introduir cada idea o raonament diferent.
    • Procura que el text tingui de 180 a 220 paraules.
    • Si el text argumentatiu és un article d'opinió, posa-hi un títol, curt i senzill, sense punt final i signa perquè se sàpiga qui és l'autor.
  • La redacció
    • Evita els col·loquialismes i les imprecisions.
    • No abusis del jo, personalment i utilitza només un o dos verbs en 1a persona del singular.
    • Evita també vaguetats de l’estil de m’agradaria parlar de…, vull dir, el tema de l’aigua, això dels incendis…
    • No facis servir l’expressió a nivell de en el sentit de pel que fa a, quant a, en el pla…
    • Acaba totes les frases. Pots deixar-les inacabades, marcant-les amb el signe dels punts suspensius, si es tracta d’enumeracions incompletes.
    • No abusis dels signes d’admiració (!) i interrogació (?).
    • Vigila amb les comes: no n’abusis tampoc. I evita posar-ne entre subjecte i verb i entre verb i complements (excepte si delimiten incisos).
    • Utilitza connectors d’ordre: per començar, d’una banda, d’altra banda, finalment…
    • No confonguis les oracions de relatiu explicatives (separades amb coma) amb les especificatives (sense separar amb coma).
    • Posa coma davant de les conjuncions adversatives en les oracions compostes: però, sinó.
    • Evita repeticions, almenys dins del mateix paràgraf: utilitza paraules sinònimes.
    • Rellegeix el text abans de donar-lo per definitiu i intenta detectar-hi possibles errors.
       
  • Els connectors
    • Perquè el text estigui ben cohesionat, convé que les idees estiguin ben estructurades i lligades les unes amb les altres. Fixa’t en la llista de classificació dels connectors següents, en què es marquen amb un asterisc (*) els menys habituals avui en dia:
      • Per indicar causa
        perquè (+ verb indicatiu), ja quevist quea causa de / queper raó degràcies a / queper culpa decom quea força deatès queconsiderant quea còpia depuix que*, car*…
      • Per indicar conseqüència
        en conseqüènciaa conseqüència deper consegüentper tantaixí és quecosa quede manera queper aquest fetper aixòdoncs
      • Per indicar condició
        a condició de / queen cas de / queamb quesinomés de / queposat de / que
      • Per indicar finalitat
        perquè (+ verb subjuntiu), per tal de / quea fi de / quela finalitat del qualamb l’objectiu de / que
      • Per indicar oposició
        en canvino obstantara béen contraamb total contraritanmateixnogensmenys*ans (al contrari)*…
      • Per indicar objecció
        encara quemal quemalgrat de / queper bé quetot i quebaldament*…
      • Per introduir el tema
        l’objectiu principal deens proposem exposaraquest escrit tracta deens adrecem a vostè per
      • Per encetar un tema nou
        respecte a / depel que fa aun altre punt ésquant asobre, el punt següent tracta de, en relació amb (cal evitar *en relació a), amb relació a
      • Per marcar ordre
        d’entradad’antuviper començaren primer (segontercer) llocprimer (segon, tercer)primeramenten darrer llocen últim terme
      • Per distingir arguments
        d’una banda… de l’altra…, / d’altra banda…; per un costat… per l’altre…per una altra partal contrarien canvi, etc.
      • Per continuar l’argument
        a mésa més a mésdesprésaixí mateixtanmateixtot seguitd’altra bandaper altra part
      • Per posar èmfasi
        és a diren altres paraulesdit d’una altra maneratal com s’ha ditval la pena dircal insistirel més importantla idea central ésconvé destacars’ha de tenir en compte (cal tenir en compte), o siguiaixò ésen efecte
      • Per donar detalls
        per exempleen particularen el cas dea sabercom a mostracom aracom és araaixí…
      • Per resumir
        en resumresumintrecapitulantbreumenten poques paraulesglobalmentrecollint el més importanten conjunt
      • Per acabar
        en conclusióper concloureper acabarfinalmentaixí doncsen definitiva
      • Per indicar temps
        abanssuaraanteriormentpoc abansal mateix tempssimultàniamenten el mateix momentllavorsdesprésmés tardmés endavanta continuaciótot seguit
      • Per indicar espai
        a dalta baixmés amuntmés avalldavantdarreresobresotaa la dretaa l’esquerraal migal centrea propllunyde carad’esquenaal centreal costatendinsenforaa l’interiora l’exterior

Exemples de textos argumentatius

The Queen

Stephen Frears, a La reina, reconstrueix, en clau irònica, la setmana —molt crítica— que la monarquia britànica va passar entre la mort de Diana de Gales i el seu enterrament, amb funerals d’estat a Westminster. De novetats que puguin interessar la premsa rosa sobre tot el que envoltà Lady Di no n’aporta cap, ni en vol dir res de nou. Allò que li interessa és el significat polític de tot el que passà en les principals institucions de la Gran Bretanya, com a reflex d’un cert estat de coses al nostre món. I atès que és de poder i de persones humanes de què parla el realitzador anglès, l’ombra de Shakespeare s’hi projecta gairebé com una posada al dia.

La reina resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme dels mitjans de comunicació, contra els manipuladors caps de premsa de partits i institucions, contra la involució política de Tony Blair —qüestió que Stephen Frears ha tocat en un altre film, anterior, inèdit encara a casa nostra. No surt pas gen ben parada la mateixa Diana, ni el tou del príncep Carles. I, malgrat que alguns ho han entès a l’inrevés, galdosa deixa la institució monàrquica…

El pamflet, Frears el defuig totalment; però segueix el fil de les interioritats a Palau i a Downing Street, durant aquells esdeveniments, per anar rebaixant a nivell terrenal la majestuositat monàrquica. I quan té la sobirana desproveïda de l’aurèola gairebé divina que traginava, llavors s’interessa pel factor humà. Contempla la reina com la noieta que es trobà amb una corona al cap i que ha mirat de moure’s correctament, com li han dit sempre que ho havia de fer, fins que el món canviat li ha esclatat i ara, gran, no sap ni com s’hi ha de posar. No, Frears no salva la monarquia en aquest film, sinó que, en la més pura tradició de Shakespeare, es mira l’ésser, la testa coronada.

En el que la pel·lícula té de crònica del vincle misteriós entre els ciutadans i la “seva” reina i de constatació de la pervivència de la monarquia malgrat que n’hagi quedat en evidència l’anacronisme, Stephen Frears converteix La reina en una mena de Gatopardo anglès. Si l’aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia “cal que tot canviï perquè tot segueixi igual”, aquí es ve a concloure “que tot s’ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual”. i com a artífex de la metamorfosi aparent, el cineasta assenyala indiscutiblement Tony Blair, que queda ideològicament retratat, sobretot gràcies al contrapunt irònic del personatge vital de la seva dona, Cherie.

La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena de La reina, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d’Isabel II. Amb un registre tènuement caricaturesc, dona un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà el caire tibat del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l’hora de representar-la com a ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l’energia, gairebé juvenil, del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l’ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa.

Salvador Montalt

http://www.totcinema.cat/cs_thequeen.htm


Una figura controvertida?

El cap de premsa del polític català ha de tenir present que el polític català no ha llegit la majoria de llibres que es publiquen en llengua catalana. (Com tothom sap, es publica molt, massa.) El polític català no té temps de llegir llibres en llengua catalana. Encara té pendent la trilogia de Larsson i prou feina té fent de polític i llegint en diagonal els llibres dels escriptors catalans en llengua castellana. És per això que, per Sant Jordi, el cap de premsa del polític català li diu quins són els llibres que figura que està llegint (figura que n’està llegint més d’un) i per què els llegeix. Així, quan a les entrevistes li ho pregunten, no fa el préssec.

Però el cap de premsa del polític català també ha de fer altres coses. Per exemple, controlar l’estat de salut dels escriptors catalans amb una certa obra. Perquè si algun escriptor català amb una certa obra es posa malalt, hi ha la possibilitat que es mori. I si això passa, el cap de premsa ja ha d’anar-li preparant al polític català un dossier amb un resum argumental de les principals obres del subjecte i així com una o dues frases que es puguin citar. Perquè quan l’escriptor català amb una certa obra mor, el polític català ha de fer una glossa improvisada davant dels micròfons de les cadenes de tele i de ràdio. I, en un cas així, les vaguetats fan molta pena. El polític català no pot dir només “és una gran pèrdua per a la nostra literatura”. El que queda bé és que sembli que el polític català ha llegit alguna cosa del difunt. Que en recordi algun títol i que el digui sense dubtar. Tampoc no cal que el polític català faci tant l’hipòcrita com el columnista que català (que ara era íntim del difunt i comprèn com ningú cada una de les seves frases escrites). Però sí que aniria bé, per no fer el ridícul, que el polític català pogués dir alguna cosa més que “va ser una figura molt controvertida, però la seva obra és molt important”.

Empar Moliner. Avui. 3-07-2009 (a propòsit de la mort de Baltasar Porcel)


El Tour, el turisme i l’atur

Segons ens informen, el pas per Barcelona del Tour de França ha estat un èxit, malgrat les inclemències de la pluja, que no van reduir la concentració popular entusiasta. No s’ha evitat, però, que alguns ciutadans, amb un punt de crítica resignada, es preguntessin quina mena d’èxit és aquest i quins són els seus rendiments. La resposta l’ha donada la mateixa informació que repeteix allò de posar la ciutat al mapa, una explicació que, amb variants, s’argumenta des dels Jocs Olímpics. Però hi ha una diferència: el pas del Tour ens manté la permanència en un hipotètic mapa del turisme, mentre que els Jocs, a més, van situar-nos al mapa de les grans transformacions urbanístiques, organitzatives i representatives d’una ciutat a la recerca d’una capitalitat sense el suport d’un Estat i sense un finançament estable. És a dir, l’èxit del pas del Tour és, específicament, i potser exclusivament, una bona proclama turística: la ciutat anuncia i ofereix als visitants espectacles atractius d’alt nivell i en recull els resultats econòmics. Per tant, per reconèixer aquest èxit cal estar prèviament d’acord que el turisme és una activitat positiva i beneficiosa per al desenvolupament de la ciutat. I és evident que una bona part de la ciutadania no sembla que ho vegi clar, alarmada pels inconvenients secundaris del turisme massiu que ja es noten des de fa temps i pels que s’anuncien com una tendència irreversible.

El primer que cal subratllar és que, avui dia, les ciutats amb característiques semblants a Barcelona —situació geogràfica, població, sistema i nivell econòmic i polític, referents històrics i culturals, etcètera— són i han de ser, fonamentalment, grans centres de serveis. És a dir, ciutats condicionades prioritàriament pel sector terciari, un cop superada l’acumulació industrial que les va formar durant els segles XIX i XX. I quan les circumstàncies hi són clarament favorables —com és el cas de Barcelona—, les diverses classes de turisme i els seus derivats ocupen una part important d’aquests serveis i participen directament en la quantificació de la riquesa local. No cal insistir-hi, perquè les dades són prou conegudes i perquè, precisament ara, esperem tots que el turisme sigui un dels primers motors per poder anar superant l’atur provocat per la crisi econòmica.

Però, tot i aquestes evidències —que cal matisar i àdhuc discutir segons les específiques realitats econòmiques i socials—, es manté una marea de rebuig ciutadà que prové de dos pols d’opinió. El primer és l’acusació que la relativa priorització del turisme comporta un oblit de les autèntiques necessitats del ciutadà; el perill del parc temàtic contra el valor social dels serveis urbans, la falsa monumentalització escenogràfica sense contingut, les dificultats per assolir un autèntic desenvolupament social sotmesos a la immediatesa de l’especulació econòmica al servei de minories, etcètera. És a dir: la defensa dels interessos de la ciutadania enfront d’una mercantilització invasora que tergiversa les prioritats socials. El segon pol d’opinió es refereix més directament a la qualitat del turisme i l’accepta només amb la condició d’una millora en la procedència social i en l’estètica de les activitats. És a dir: reclama un turisme que correspongui a una classe social més elevada, més ben educada en les convencionalitats burgeses. En resum, des del primer pol es jutja el turisme com un instrument que frena la possible revolució socialista en les ciutats neoliberals i capitalistes i, des del segon, com un element a requalificar positivament per enfortir i consolidar aquest tipus de societat.

Les dues posicions presenten arguments parcialment plausibles, però obliden des de diferents punts de partida una dada important: a més del valor econòmic, el turisme té un valor social i cultural, tant per als que el practiquen com per als que el reben. I això és important que ho tinguin en compte els dos sectors crítics. Per una banda, el turisme no ha d’estar en contradicció amb els drets de desenvolupament de la ciutadania autòctona, ans al contrari, perquè complementa molts valors col·lectius: una ciutat atractiva per al turisme té unes qualitats que també afavoreixen els que l’habiten de manera contínua. Per altra banda, el caràcter popular, juvenil i poc presumptuós, però agressiu i participatiu, del nostre turisme és un instrument d’intercomunicació —i d’igualador de classes— molt millor que el que seria la nostàlgia de les elits que ha quedat ancorada en l’isolament dels paradisos fiscals. Volem que els objectius del turisme se sumin amb normalitat a l’oferta d’objectius de la ciutadania i que els turistes reforcin la integració d’unes classes socials vives i participatives que ens ajudin a ser més lliures i menys conservadors.

Per això, el pas del Tour per Catalunya fou un fet positiu. No només com a propaganda de la capacitat d’oferta turística, sinó com a model d’integració. Però, també per això mateix, convé recordar a les nostres administracions que cal generalitzar l’experiment, fins que un dia o altre, en lloc d’entusiasmar-nos amb una carrera de bicicletes, ho puguem fer —secundats, si cal, pel turisme— amb una carrera de museus, d’hospitals, de teatres, de concerts i de serveis públics que acreditin un prestigi tant o més potent que el del Tour de França i que, com els Jocs Olímpics, sigui, a més a més d’un espectacle popular, la proclamació d’unes millores ciutadanes.

Oriol Bohigas. El Periódico. 14-07-09

Consulteu la fitxa L’article d’opinió.

Filtres

Nivell