26. Els verbs irregulars
Intermedi 1
Els verbs de la primera conjugació
Els verbs de la primera conjugació són els acabats en -ar. Gairebé tots són regulars, és a dir, segueixen el model del verb cantar.
Els verbs anar i estar són els únics verbs irregulars de la primera conjugació, ja que s’aparten del model. El verb anar té diverses arrels:
| Verb anar | |
|---|---|
| Present d’indicatiu | vaig, vas, va, anem, aneu, van |
| Present de subjuntiu | vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin |
| Imperatiu | ves, vagi, anem, aneu, vagin |
| Futur | aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran |
| Condicional | aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien |
El verb estar
El verb estar no segueix el model a la primera persona del present d’indicatiu (estic) i en altres formes que s’hi relacionen.
| Verb estar | |
|---|---|
| Present d’indicatiu | estic, estàs, està, estem, esteu, estan |
| Present de subjuntiu | estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin |
| Imperatiu | estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin |
El verb ser
El verb ser (o ésser), de la 2a conjugació, és un dels més utilitzats i també un dels més irregulars. Fixeu-vos en les seves irregularitats més importants:
| Present d’indicatiu |
Imperfet d’indicatiu |
Present de subjuntiu |
Imperfet de subjuntiu |
|---|---|---|---|
| soc ets és som sou són |
era eres era érem éreu eren |
sigui siguis sigui siguem sigueu siguin |
fos fossis fos fóssim fóssiu fossin |
El verb haver
El verb haver actualment té tres usos:
- Forma part del verb haver-hi, verb impersonal que es fa servir en tercera persona i que indica presència o existència. Quan l’element que va darrere és plural, el verb també pot anar en plural: hi han, hi havien… En contextos formals, la forma en singular és l’ús consolidat: Hi ha moltes cadires.
- És un verb auxiliar que serveix per formar els temps compostos següents:
perfet d’indicatiu: he cantat, has cantat…
futur perfet: hauré cantat, hauràs cantat…
perfet de subjuntiu: hagi cantat, hagis cantat…
plusquamperfet d’indicatiu: havia cantat, havies cantat…
condicional perfet: hauria cantat, hauries cantat…
plusquamperfet de subjuntiu: hagués cantat, haguessis cantat…
- També forma part de la perífrasi verbal d’obligació haver de + infinitiu (vegeu la perífrasi d’obligació en aquesta fitxa sobre perífrasis verbals).
Has d’anar a comprar.
Intermedi 3
Les formes irregulars són les formes verbals que s’aparten dels verbs model. Les poden classificar en irregularitats ortogràfiques i en irregularitats morfològiques.
Irregularitats ortogràfiques
- A la primera conjugació hi ha alternances ortogràfiques en la consonant de l'última síl·laba pel canvi de la vocal següent:
-car: tocar, picar...
toques, piqueu...
-çar: començar, forçar...
comencen, forcen...
-jar: rajar, apujar...
ragen, apuges...
-gar: pagar, regar...
pagueu, reguem…
- Els verbs de la primera conjugació acabats amb -iar/-uar duen dièresi en el present de subjuntiu:
copiar, estudiar, suar…
copiï, estudiïn, suïs…
- Alguns verbs de la segona conjugació fan l'arrel àtona amb a i l'arrel tònica segons la pronúncia.
néixer / nàixer: naixerà, neix / naix
péixer / pàixer: paixia
treure / traure: trauríem, treus / traus
jeure / jaure: jaieu, jeuen / jauen
haver: hem, has
fer: faràs, fa, fet
saber: sé, sabut
- Els verbs de la tercera conjugació collir, cosir, escopir, sortir, tossir fan l'arrel àtona s'escriu amb o i l'arrel tònica s'escriu amb u.
collir: cullo, collirà...
escopir: escopia, escups...
sortir: sortirem, surt...
tossir: tossim, tusso...
Irregularitats morfològiques
- La principal irregularitat morfològica és la velarització de l’arrel, és a dir, quan l’arrel es reforça amb una consonant velar (-c, -gu-).
- Podem reconèixer els verbs irregulars que són verbs velars perquè fan la 1a persona del singular del present d'indicatiu acabada amb -c:
conèixer > conec; per tant: conegui, coneguem, conegut...
beure > bec; per tant: begui, beguem, begut...
- Els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -xer i els verbs poder, dir i dur són verbs amb formes velars.
moldre > molc
valer > valc
prendre > prenc
moure > moc
conèixer > conec
creure > crec
poder > puc
dir > dic
dur > duc
- Si apareix aquesta forma velar a la 1a persona del present d’indicatiu, la velarització es conserva en diversos temps verbals:
| Present d’indicatiu | Passat simple | Present de subjuntiu | Imperfet de subjuntiu |
|---|---|---|---|
| aprenc bec conec desaparec duc resolc vinc visc |
aprenguí beguí coneguí desapareguí duguí resolguí vinguí visquí |
aprengui begui conegui desaparegui dugui resolgui vingui visqui |
aprengués begués conegués desaparegués dugués resolgués vingués visqués |
- Pel que fa a l’imperatiu, són sempre velars la 3a persona del singular i la 1a i la 3a del plural.
| BEURE | CONÈIXER | DESAPARÈIXER | VIURE |
|---|---|---|---|
| -- beu begui beguem beveu beguin |
-- coneix conegui coneguem coneixeu coneguin |
-- desapareix desaparegui desapareguem desapareixeu desapareguin |
-- viu visqui visquem viviu visquin |
- Hi ha alguns verbs que en l’imperatiu la segona persona del singular és velar (-gu-); també ho és la segona del plural.
digues, digueu; estigues, estigueu; sàpigues, sapigueu…
Aspectes que cal tenir en compte
- L'infinitiu i el gerundi no velaritzen mai.
poder, podent i no pas *poguer, *poguent
saber, sabent i no pas *sapiguer, *sapiguent
- Els verbs poder i voler alternen la o i la u al radical, igual que collir, cosir, escopir, sortir i tossir, però, a més, fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb u (tant si l’arrel és tònica com si és àtona):
pugui, puguem; vulguis, vulguem, vulgueu…
- En les formes singulars i en la 3a persona del plural del present d’indicatiu, l’accent prosòdic dels verbs acabats amb -iar recau en la penúltima síl·laba:
canvio (1a p. sg.), estudies (2a p. sg.), elogia (3a p. sg.), pronuncien (3a p. pl.)
- L’imperatiu només s’utilitza en frases afirmatives:
Beveu vi!
Veniu de seguida!
Apagueu el foc!
En les frases negatives es fa servir el present de subjuntiu:
No begueu vi!
No vingueu!
No encengueu el foc!
Suficiència 2
Verbs amb formes velaritzades
Un bon nombre de verbs (sobretot de la segona conjugació) tenen el radical velaritzat, és a dir, la primera persona del present de l’indicatiu acaba amb el so velar [k], representat per la lletra c: jo aprenc.
Aquesta consonant velar es transforma en g (o gu) en els temps següents: present de subjuntiu (aprengui), imperfet de subjuntiu (aprengués), passat simple (aprengui) i algunes persones (o totes, segons el verb) de l’imperatiu. A vegades, la velarització també es troba en el participi.
Presenten aquesta característica els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -èixer, i els verbs poder, dir i dur fan la 1a persona del singular del present d’indicatiu acabada amb -c.
| moldre > molc valer o valdre> valc prendre > prenc |
moure > moc conèixer > conec creure > crec |
poder > puc dir > dic dur > duc |
En el cas de l’imperatiu, són sempre velars i s’escriuen amb -gu- la 3a persona del singular i la 1a i la 3a del plural; pel que fa a la 2a persona del plural, és velar, -gu-, quan també ho és la segona del singular. Fixeu-vos en els verbs dir i conèixer.
| digues tu digui ell diguem nosaltres digueu vosaltres diguin ells |
coneix tu conegui ell coneguem nosaltres coneixeu vosaltres coneguin ells |
El verb escriure s’aparta una mica dels models velaritzats en els temps següents:
- perfet d’indicatiu:
escriví, escrivires… (però també: escrigué, escrigueres…)
- imperfet de subjuntiu:
escrivís, escrivissis… (però també: escrigués, escriguessis…)
Interferències entre la segona i la tercera conjugació
Són de la segona conjugació els verbs següents, i els seus compostos, que acaben en -er o -re (i no de la tercera conjugació, que acaben en -ir):
| batre (abatre, debatre, rebatre…) cloure (concloure, excloure, incloure…) concebre córrer (concórrer, recórrer, transcórrer, ocórrer...) fondre (refondre, infondre, confondre…) percebre rompre (irrompre, prorrompre…) … i els acabats en -metre: admetre, emetre, ometre, permetre, remetre, transmetre… |
Per tant, les formes correctes del present són bato, debato, rebato, cloc, concloc, excloc, incloc, corro, concebo, fonc, infonc, refonc, rompo, irrompo, emeto, ometo, transmeto… (i no *debateixo, *concloeixo, *concebeixo, *irrompeixo…).
Els participis irregulars
Cal tenir en compte algunes formes irregulars de participi:
| absoldre > absolt admetre > admès aparèixer > aparegut atendre > atès beure > begut caldre > calgut caure > caigut cloure > clos cobrir > cobert complir > complert* compondre > compost comprometre > compromès conèixer > conegut confondre > confós córrer > corregut coure > cuit o cogut** creure > cregut deure > degut dir > dit |
dissoldre > dissolt doldre > dolgut dur > dut emetre > emès empènyer > empès escriure > escrit establir > establert* ésser o ser > estat (sigut) fondre > fos haver > hagut imprimir > imprès interrompre > interromput jeure > jagut merèixer > merescut moldre > molt morir > mort moure > mogut obrir > obert oferir > ofert* |
omplir > omplert* permetre > permès pertànyer > pertangut*** plànyer > plangut*** poder > pogut prendre > pres resoldre > resolt romandre > romàs rompre > romput sofrir > sofert* soler > solgut sotmetre > sotmès tenir > tingut tòrcer > torçut o tort trametre > tramès valer > valgut vendre > venut viure > viscut voler > volgut |
* En valencià i baleàric aquests verbs formen el participi amb la terminació -it: complit, establit, oferit, omplit i sofrit (i també reblit i suplit).
** La forma cogut fa referència a ‘patir una coïssor’.
*** Els participis de pertànyer i plànyer poden ser també pertanyut i planyut.
Suficiència 3
Remarques sobre la conjugació d’alguns verbs
- Cabre. Fixeu-vos en les formes cabo, caps, cap, cabem, cabeu, caben (present d’indicatiu); càpiga, càpigues, capiguem… (present de subjuntiu); cabés, cabessis, cabéssim… (imperfet de subjuntiu), i el gerundi cabent. No són correctes les formes *capigués, *capiguessis, *capiguéssim..., ni el gerundi *capiguent.
- Caldre (caler). En present de subjuntiu és calgui i en imperfet de subjuntiu és calgués.
- Conèixer. Cal anar amb compte amb les formes conec (present d’indicatiu); conegui (present de subjuntiu); conegués (imperfet de subjuntiu); coneixent (gerundi). No són correctes les formes *coneixo, *coneixi, *coneixés, ni el gerundi *coneguent.
- Córrer. Fixeu-vos en les formes corregués, correguessis… (imperfet de subjuntiu), i en el gerundi corrent. No són correctes les formes *corrés, *corressis…, ni el gerundi *correguent.
- Donar. Fixeu-vos en les formes dono (present d’indicatiu); doni… (present de subjuntiu); donés… (imperfet de subjuntiu); donant (gerundi). No són correctes les formes *donc, *dongui, *dongués, ni el gerundi *donguent.
- Estar. Les formes d’imperfet de subjuntiu són estigués, estiguessis…, i el gerundi és estant. No són correctes les formes *estés, *estessis…, ni el gerundi *estiguent.
- Fer. El present de subjuntiu és faci, facis… No són correctes les formes *fagi, *fagis… L'imperfet de subjuntiu és fes, fessis…
- Saber. Les formes d’imperfet de subjuntiu són sabés, sabessis, sabéssim…, i el gerundi és sabent. No són correctes les formes *sapigués, *sapiguessis, *sapiguéssim..., ni el gerundi *sapiguent.
- Ser (ésser). L’imperfet de subjuntiu és fos, fossis, fos, fóssim, fóssiu i fossin, i el gerundi és sent (o essent). No són correctes les formes *sigués, *siguessis, *siguéssim..., ni el gerundi *siguent.
- Veure. La primera persona del present d’indicatiu és veig (bec correspon al verb beure). No s’han de confondre la 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu (veiem, veieu) amb la 1a i 2a persona del plural del present de subjuntiu (vegem, vegeu).