El títol d'aquests apunts és una frase imaginària, però ben possible de la llengua catalana i que en llegir-la, cadascú es pot imaginar en un context determinat.
Més enllà del que ens pugui suggerir la frase, en podem fer una altra anàlisi més estrictament lingüística, sintàctica.
Rellegiu-la: fa temps que la balla, però segur que se'n sortirà!
No hi ha res que us cridi l'atenció? Segur?
Una pista: fixeu-vos en els pronoms: fa temps que la balla, però segur que se'n sortirà!
Quan pensem en els pronoms febles, sempre busquem quin element substitueixen i sempre que en una classe preguntem per a què serveixen els pronoms, la resposta automàtica és "per a substituir un nom (o un complement)".
Es tracta d'una resposta clàssica que, en canvi, tan sols és certa parcialment. Vegem-ho:
En català, trobem un fenomen molt productiu que consisteix a encastar un pronom feble a un verb i aquest simple fet provoca tot d'efectes dominó.
Tenim el verb ballar: ballar sardanes, per exemple.
Tenim el verb sortir: sortir de casa, per exemple.
Però si en lloc de fer servir el verb ballar emprem el verb ballar-la, amb el pronom encastat, ens trobem que el significat del verb canvia totalment: vol dir segons el DIEC2: "Trobar-se en una tribulació, en un tripijoc, en una baralla, etc."
I, igualment, si en lloc del verb sortir utilitzem el verb sortir-se'n, també amb el pronom encastat, el significat també canvia i estem dient, segons el DIEC2: "Algú, salvar-se, de compromisos, dificultats, entrebancs, etc., que el destrenyen, sortir airós d'una empresa dificultosa, deseixir-se'n."
Només hem parlat de dos verbs, però no us penseu pas que són un exemple rebuscat, no, de casos com aquests en podríem arribar a trobar al voltant d'un centenar. Els més coneguts segurament són els verbs de percepció (els verbs relacionats amb el sentits) i el verb estrella: haver-hi.
Vegem-ho:
Des de casa veig el mar.
Des de casa sento el veí com canta.
Tant el verb veure com el verb sentir són verbs de percepció relacionats amb la vista i l'oïda. En aquestes frases tots dos es comporten com a verbs transitius, en què el mar i el veí hi fan de complement directe.
Ara, fixem-nos en les frases següents:
No hi veig de l'ull dret.
Tinc un tap de cera a l'orella i no hi sento bé.
En aquestes frases els verbs veure-hi i sentir-hi fan referència a tenir vista i tenir oïda i són verbs intransitius; per tant, no porten complement directe.
Vet aquí un parell d'exemples que ens mostren la màgia dels pronoms febles que -tot i ser menuts i discrets- tenen el poder de canviar el significat del verb i també les exigències verbals, és a dir, fer que un verb que és transitiu esdevingui intransitiu.
Però encara ens queda el verb estrella, el verb haver-hi.
Antigament en català el verb haver significava tenir, com en francès avoir. I el significat encara perdura en algunes frases fetes:
La guineu quan no les pot haver, diu que són verdes.
Aquest ús del verb haver ja fa temps que l'expressem mitjançant el verb tenir. Però sí que tenim el verb haver-hi:
A la sala hi ha un projector.
Abans aquí hi havia una casa de pagès.
Sempre hi haurà qui estimi els pronoms, oi?
Ja ho veieu, col·locant el pronom hi darrere del verb haver, aconseguim que passi de significar tenir a expressar, segons el DIEC2, "... que quelcom existeix, es troba, es dona, s'esdevé, s'acompleix. Hi ha molts malalts de grip. A la sala hi ha un senyor que us espera. A la reunió, devia haver-hi una quarantena de persones. De A a B hi ha una distància de 40 centímetres. D'això a allò hi ha una gran diferència. Ahir no hi va haver funció."
I, així, podríem anar completant la llista:
Ser-hi, tocar-hi, fer-se, anar-se'n, entendre's...
Us animem a pensar-hi!
Enllaços relacionats
Consorci per a la Normalització Lingüística
Contacte