D'entre les activitats complementàries que el Voluntariat per la llengua (VxL) ofereix als seus participants, n'hi ha que son conduïdes per voluntaris o aprenents que comparteixen amb la resta del col·lectiu els seus coneixements sobre alguna matèria.
Aquest és el cas de la Feli, voluntària del VxL, que va explicar els records que conserva de la Guerra Civil espanyola a una trentena de voluntaris i aprenents de Vilafranca del Penedès.
La Feli Ocaña és una voluntària veterana per dos motius: perquè fa més de 10 anys que participa en el VxL i perquè acaba d'arribar als 89. Per això, divendres 29 de març, va ser convidada a fer una xerrada al Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (del Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf), basada en els records que conserva de nena, quan tenia sis anys, i vivia a Parla, una ciutat a prop de Madrid, just al començament de la Guerra Civil espanyola, al 1936.
Experiència vital: Històries que deixen petjada
Quan va esclatar la guerra, ella, els seus pares i el seu germà, van haver de marxar de la seva ciutat pel perill que representava aquell moment convuls. La Feli té molts records d'aquell primer viatge que l'allunyava del lloc d'origen i de la tranquil·litat i estabilitat que vivia com a nena. Són records clars, encara, de la mort que veia a les cunetes de la carretera per on passava aquell grup de persones que s'allunyaven de l'horror. Madrid els va donar aixopluc, a casa d'uns parents, però al cap d'un temps, ella, que tenia l'habilitat innata de captar-ho tot, va saber que aviat hauria d'abandonar també aquell lloc. Va haver de marxar de Madrid, junt amb el seu germà, més petit que ella, de quatre anys, pel perill dels bombardejos que queien sobre la ciutat. Així, un grup de nens i nenes, en un parell d'autocars, van emprendre el viatge cap a un destí per a ells desconegut: Vilafranca del Penedès. Al cap d'un parell de dies de viatge va arribar a la nova ciutat , junt amb els altres nens i nenes, per ser acollits per famílies vilafranquines.
Els records que té encara són devastadors, els seus ulls d'infant van veure la mort en moltes ocasions, però la capacitat per gestionar d'una manera natural i planera tot el que això va representar per a ella és admirable: "No penso si ho he aguantat o no: ho he viscut". Tota una història de relat intens i eloqüent, amb records encara molt nítids i amb molta capacitat per transmetre'ls. Una història de fortalesa i capacitat per tirar endavant: "A la vida, l'important no és el que et passa, sinó com s'afronta el que et passa". Una història que pot tenir el mateix fil conductor que la d'altres persones que han hagut de marxar del seu país per raons diverses i començar de nou.
La xerrada es va fer en format d'entrevista gràcies a la col·laboració de dues voluntàries, l'Ester Morgadas i la Isabel Torrents, i la d'una aprenenta, l'Analía Invernizzi, que van anar fent preguntes a la Feli sobre aquest període de la seva vida.
Consorci per a la Normalització Lingüística
Contacte