Amat Baró (CNL de Lleida): bellesa i alegria, al cel i la Terra - Butlletí intern del CPNL

I jo: doncs sóc l'Amat Baró, que vaig nàixer a Almacelles i que vaig anar estudiar a la capital del Segrià amb 18 anys i ja m'hi quedí, enamorat, empobrit, demanant caritat que em feren per fi aquí casa nostra, a Normalització Lingüística, aquest octubre farà ben bé 8 anys. I de dia hi intento ensenyar català i de nit em poso a llaurar fulls de paper que ja han donat algun pom o ramell que es pot trobar a les llibreries. I de tant en tant també surto i dic en veu alta els colors i els perfums dels meus gladiols i clavells, tot i que tinc sobretot el farcell ple de cards. I tot plegat per envoltar-me i envolar-me de bellesa i per estar content. Com ja us he dit, companys.

"Poeta i fangador sóc / i faig la feina tan neta / que fango com un poeta / i escric com un fangador", diu Verdaguer. "Si de noiet delia l'hora malva / i amb ull plorós cercava el no sé què...", suggereix Foix el confiter. "Gotellada a l'empedrat, / horitzó llampeguejat / Tempestat! ", fa el senyor de Barcelona J. M. de Sagarra. "Mon pare fou / del tot ateu / i no ateu tou / si creu no creu", canta Casasses, "destre en mai saber". I podria passar-me dies emplenant fulls i també l'aire de versos, que fan que la vida sigui més bonica. Perquè la poesia, primer de tot, és bellesa. Bellesa del llenguatge -per les imatges, pels ritmes, pels sons. I la bellesa té la virtut d'alegrar el cor de les persones. I si no, ¿per què, quan camino, a primavera entrada, per l'Eix Comercial de Lleida, i veig aquell estol de mosses i fadrines que ja han escurçat els vestits, ensandaliat els peuets i escampat per l'esquena els cabells, m'enriolo sense voler? O qui m'explica com turmells i malucs se'm rebel·len lliscant pel parquet del menjador de casa quan escolto una melodia fresca, com les dels Beatles, el Pau Riba o el Xarim Aresté? O quan m'endinso a la Mitjana, el bosc de ribera que emmarca com un arc de triomf l'arribada del Segre a la ciutat de Lleida, tot just després d'haver recollit la Noguera Ribagorçana a Corbins, i m'ajec a la soca d'un àlber o d'un om o d'un salze, i ja s'apareix la puput a clavar sota terra aquell bec que demana cuquets; o més enllà una serpent de coll verd creua sssibil·linament el camí; o si enfilo una obaga a trenc d'alba i me'n trobo un senglar que ja torna al seu jaç, i esglaiat giro cua cercant a pertot algun tamariu, qualque faig per què pugui trepar, ¿per què ensems que tremo de por, fremeixo de goig, els ganglis segregant adrenalina i endorfina pertot?

La bellesa, dèiem. L'alegria! És bonic i és alegre de veure un camp sembrat a l'hivern, florit a la primavera, espigat a l'estiu. L'home s'ha relacionat amb el món a través de l'agricultura. Passant-hi la rella que ara ve i ara torna, com el vers bizantí, li fa donar els fruits que sadollen el cos. I si la rella la passem per sobre un paper amb uns bouets bic plens de tinta, anant i tornant, a cavall d'una rima, aleshores tenim la celicultura, o sia, no el cultiu de l'agro (camp), sinó el del cel. I amb la celicultura l'home s'ha relacionat amb l'Edèn. Ja se sap que tenim un aire dins nostre; un aire inspirat per un esperit que no ha d'expirar. I així és que tenim doble feina i que no sols hem de péixer la carn sinó també aquest vent misteriós que diu que és el tercer interposat entre un pare i un fill que són el mateix (quin embolic!), i que, d'un gas que deixà anar aquest duet, quissà mig atzarós, això sí que no ho sé, ens va alçar sobre els peus, ens inclinà la testa i apuntàrem el dit cap als cels, com l'ET, dient "Casa meu!", com si aquí no fos realment casa nostra.

Doncs bé, ¿qui és el pagès del cel, qui ratlla amb la rella el blau firmament, qui sembra d'estels el mantell fosc de la nit, qui rega, qui fa florir, qui escampa de pètals, de flors i violes i romaní els prats de l'espai? "Poeta i fangador sóc...". Esclar, ja ens ho diu mossèn Cinto, el pare de la pàtria, el qui serrà d'or Montserrat i embarretinà la nostra benvolguda llengua, que anava amb la closca pelada enmig d'un hivern dels més crus. Sí senyor: el celicultor és el poeta, aquest ésser aeri germà de l'agricultor; aquest albatros germà i de la cuca de llum -que si s'arrossega també sap brillar. I sí que la poesia pot plantejar qüestions metafísiques com m'ha semblat que feia jo ara, però si ho fa no és per fotre cap pal, sinó per satisfer la necessitat de resoldre enigmes que alberga l'ésser humà: de jugar, en definitiva; jugar per passar-la bé, per compartir la rialla del guany i el plor de la derrota -riure i plorar, plorar i riure: "Sa tinc lo cos e malalt l'esperit", es plany Ausiàs March, i ens plau. "Jo de Déu no en tinc ni cinc, / només l'ànima / i l'hi penso tornar!", esclafeix cínicament el trobador Peire Cardenal, i ens agrada. Riure i plorar, atributs humans, "senyals del desterro que ens hauran de salvar", diu el poeta francès Bo de l'Aire.

 Fas alguna activitat interessant fora de la feina? Ens ho vols explicar?