Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l'antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès, a l'antologia Barcelone-Marseille. Un intercanvi de poesia contemporània. Amb Non si malenunc (Viena Edicions, 2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va rebre el premi de narrativa 25 d'Abril de Benissa per l'obra Creixen malgrat tot les tulipes (Viena Edicions, 2013). Amb la pianista Clara Peya han creat el recital Carta Blanca, amb textos sobretot de l'últim llibre, I Déu en algun lloc, publicat el 2014 per Cafè Central/Eumo a la col·lecció Jardins de Samarcanda. També és autora del blog "La vida té vida pròpia", que pretén ser un espai per explorar noves vies d'expressió i creativitat, sobretot en prosa poètica.
- Quan vas començar i què et va motivar a escriure poemes per primera vegada?
Vaig començar a escriure poemes fa uns catorze anys, quan em van encarregar la producció dels llibres de la col·lecció de poesia d'una editorial. Vaig haver de llegir molts originals, i se'm va acudir que potser podia intentar d'escriure poesia jo també. I m'hi vaig posar. Vaig començar com un joc, amb l'ajuda i els consells del meu pare, que també escriu.
- Has escrit cinc llibres, què et va fer decidir publicar el teu primer llibre, L'últim estrip d'aire?
No ho vaig decidir jo... Va quedar finalista en un concurs de narrativa juvenil i l'editorial Cruïlla em va proposar de publicar-lo igualment, perquè encaixava en la col·lecció "Alerta Roja". Em va fer molta il·lusió, tot i que no era res de l'altre món. La publicació d'aquest llibre va coincidir, justament, amb la meva incorporació al Consorci com a professora.
- En la teva trajectòria com a escriptora has cultivat diversos gèneres literaris. En quin et sents més identificada?
Escric poesia, bàsicament. A banda del primer llibre, que era una novel·la juvenil, tot el que he fet després ha tingut relació amb la poesia. Fins i tot Creixen malgrat tot les tulipes, encara que és una obra de narrativa, està escrita en llenguatge poètic, i alguns dels fragments són poemes en prosa. També el que escric al blog és prosa poètica. No descarto tornar a provar amb la narrativa, però fins ara el llenguatge amb què més m'identifico és el poètic.
- Recentment has publicat el teu últim llibre de poesia, I Déu en algun lloc. Què et va motivar a escriure'l?
I Déu en algun lloc és un recorregut a través de la malaltia i la pèrdua de la memòria de la mare, que és, per a mi, la pèrdua essencial, la pèrdua primera. És un llibre que pretén travessar el dolor i transcendir-lo, trobar-li un sentit -trobar Déu, potser, en algun lloc-, assumir l'absència quan s'ha viscut intensament la presència, fer-li lloc en el cos i en la vida de tal manera que també hi hagi espai per a l'alegria i les ganes de viure. És un llibre que necessitava escriure i que em connecta amb altres experiències vitals i altres temes ineludibles: la mort, l'amor, el desig, l'absència, el buit.
- Com a professora de català fas algun tipus d'activitat relacionada amb la poesia amb els teu alumnes?
Sí, he treballat la creació literària a l'aula a partir de poemes i relats curts. És una activitat que sol ser molt ben rebuda i que ajuda a perdre la por al full blanc i a buscar recursos creatius propis.
- Per a tots aquells que vulguin seguir-te tens el blog La vida té vida pròpia. Què hi exposes exactament i amb quina finalitat?
El blog volia ser, justament, un bloc de notes, és a dir, un espai en què pogués abocar idees, estirar fils, assajar la pròpia veu literària. Va ser concebut com una mena de camp de proves, i la veritat és que gràcies al blog he aconseguit trobar els temes, l'estil i l'atmosfera poètica, per dir-ho d'alguna manera, dels dos últims llibres (les tulipes i I Déu en algun lloc)
- Què li diries a una persona que no li agrada la poesia o li costa entendre-la?
Que la poesia no s'ha d'entendre: s'ha de sentir. Com la música, com l'art. Que llegeixi sense intentar analitzar el que llegeix. Que es deixi sentir.
- Per acabar, tens previst algun nou projecte per a aquest 2015?
A més de presentar I Déu en algun lloc a Menorca, tinc previst portar el recital Carta Blanca, amb la pianista Clara Peya, a més llocs, i també m'agradaria donar forma al nou llibre que vaig començar l'estiu passat. De narrativa, per cert. Almenys, això sembla, de moment...
Fas alguna activitat interessant fora de la feina? Ens ho vols explicar?
Consorci per a la Normalització Lingüística
Contacte