Un cop hem finalitzat la commemoració dels autors corresponents al 2014, Joan Vinyoli i Paco Candel, el 2015 ens centrarem en la figura de tres noms importants de les lletres catalanes: Guillem d'Efak, Ovidi Montllor i Manuel de Pedrolo. Tots tres són figures del segle XX, compromeses i fidels als seus ideals.
Guillem d'Efak (Guinea Equatorial, 1929 - Palma, 1995). Era el fill d'un funcionari colonial, i als 3 anys es van traslladar a Manacor i, posteriorment, el 1964, a Sabadell i a Barcelona, on va obrir diversos cafès teatre (Cova del Drac, La Cucafera) dedicats a la cançó en català. El 1980 va tornar a Palma, per treballar com a guia turístic. Va participar com a actor en alguna pel·lícula de cinema. Fou un glosador reconegut i un promotor de la festa popular de Sant Antoni i de la figura mística i festiva del Dimoni Cucarell.
D'ell destaquen dues facetes artístiques: d'una banda, la cançó popular mallorquina, el blues i el jazz. Va enregistrar diversos discos, tant amb cançons seves com d'altres (Veu de Mallorca, Blues, Balada d'en Jordi Roca, Cançó de Son Coletes, Cançó per les dones, Dissabte). Va ser un dels precursors i dinamitzadors de la Nova Cançó.
Com a escriptor, va cultivar la poesia (El poeta i el mar, 1965; Madona i l'arbre, 1969; El poeta i la nina, 1974, i Erosfera, 1982), el teatre (J.O.M., 1967; La mort de l'àvia, 1968, i Paisajexlindos, 1988) i la narrativa (Les vacances d'en Jordi, 1968, i La ponentada gran, 1975).
Guillem d'Efak sempre va mostrar el seu compromís amb la història i la cultura de Mallorca, i sempre va ser un personatge controvertit, una persona negra amb una vida bohèmia, sense fer gaire cas a les normes del seu temps.
Ovidi Montllor (Alcoi ,1942 - Barcelona, 1995). D'origen rural, va destacar aviat com a actor, formant part des del 1961 del Grup Teatral La Cazuela d'Alcoi. Aquesta primera experiència li va servir com a trampolí per a viatjar a Barcelona on va formar part de diverses companyies teatrals a partir de l'any 1964. Durant aquests primers anys a Barcelona, va començar la seva carrera com a cantant, primer posant música a poemes de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Salvat-Papasseit, entre molts altres autors. Posteriorment va escriure les seves pròpies lletres, sense deixar de banda la poesia catalana. Va enregistrar el seu primer disc l'any 1968 i ja el 1975 va cantar per primera vegada a l'Olympia de París, assolint ben aviat un dels objectius més celebrats en aquells anys.
Si bé l'Ovidi es va situar aviat al capdavant de la nova cançó catalana, la seva faceta com a actor, sobretot al cinema, va arribar més endavant. Va participar a Furtivos (1975), i, el 1979, a La verdad sobre el caso Savolta. Va aparèixer en més de quaranta pel·lícules, moltes de les quals, de temàtica compromesa. També va participar en doblatges de pel·lícules, com per exemple al doblatge al valencià de Casablanca, on Ovidi posava veu a Humphrey Bogart.
Com a escriptor, va publicar dos reculls, amb la literatura com a eix: els Poemes i cançons, el 1978, i els Poemes i dibuixos, el 1985. Elogiat i prologat per grans escriptors catalans, entre els quals Joan Fuster o Montserrat Roig.
Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. L'any 1935, es va traslladar a viure a Barcelona, malgrat que la guerra civil espanyola va estroncar els seus estudis. Va escriure des de molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic, sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX.
Pedrolo va ser un intel·lectual íntegre, compromès amb el seu temps i el seu país. Va ser especialment crític amb els partits polítics catalans i va ser considerat un dels referents i intel·lectuals de l'esquerra independentista.
En l'àmbit literari, va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979, i va ser un dels escriptors més destacats, i sens dubte el més prolífic i el més llegit de la literatura catalana del segle XX. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l'època. Com a traductor es va centrar en els autors francesos i nord-americans contemporanis i va dirigir també la col·lecció de novel·la negra "La cua de palla". La seva producció sobrepassa el centenar d'obres, amb reculls de contes com Crèdits humans (1956), obres dramàtiques com Homes i No (1957) o les novel·les Cendra per Martina (1952), Totes les bèsties de càrrega (1965) o Mecanoscrit del segon origen (1974) i amb el cicle novel·lístic Temps Obert, que engloba onze novel·les protagonitzades per Daniel Bastida.
Consorci per a la Normalització Lingüística
Contacte