25 anys fent bategar el català

Centres


Notícies del CNL

Dilluns, 13 de juliol de 2009

I CERTAMEN LITERARI DE SANT JORDI 2009 PER JURAT POPULAR A LES ROQUETES

El passat 18 de juny a la sala Polivalent de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes a les Roquetes va tenir lloc el lliurament de premis del I Certamen Literari per Jurat Polpular a les Roquetes de Sant Pere de Ribes.

I CERTAMEN LITERARI DE SANT JORDI 2009 PER JURAT POPULAR  A LES ROQUETES

Els participants havien d’escriure un text en català amb el següent tema:

“Explica alguna curiositat sobre el teu poble”

Els textos es van presentar a la Biblioteca Josep Pla de les Roquetes.

Durant la setmana del 8 al 13 de juny, els treballs es van exposar a la Biblioteca Josep Pla, a l’Institut Alexandre Galí i a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de les Roquetes, en un mural on hi havia una urna en què tothom que volgués podia votar el text que més li havia agradat.

Els tres textos més votats van ser els premiats.

El text guanyador va ser el número 15, escrit per Francisco Ramon Padilla Robles.
El segon premi va ser pel text número 13, d’Anna Isabel Fleta Gómez
El tercer premi va ser pel text número 12, de M. Carmen Hazas Molina

Les persones guanyadores van rebre un obsequi, un llibre i un lot de productes de la Queta per gentilesa del Pla Educatiu d’Entorn, la Biblioteca Josep Pla i el Servei Local de Català de Sant Pere de Ribes.


Textos guanyadors

ELS CINC PINS

Autor: Francisco Ramon Padilla Robles

En aquells moments que m'aixecava del llit, pensava per on aniria aquell matí al col·legi. La majoria de vegades feia el mateix recorregut, m'acompanyaven els amics i passàvem davant d’aquells grans pins que hi havia a prop de casa, i ara sé que ho feia sense adonar-me’n, però era com si fóssim amics i sempre ens saludéssim. A primera hora del matí de cada dia no era el mateix que els divendres a les cinc de la tarda. Sonava el timbre del col·legi i amb els meus amics, després de sortir de classe, anàvem a fer temps per acabar el dia corrent pel camp de blat, corretejant, fen passadissos, trepitjant les espigues les quals tenien una alçada que ens tapava fins el cap i més, doncs no vèiem res per davant.
De vegades, fèiem cabanes sense sostre amb el blat sec, amb el sol que ens queia al cap i acabàvem esgotats. Els caps de setmana, sempre anàvem pels camps de Les Roquetes que, per la nostra edat, eren com si fossin un bosc. Hi havia una casa en ruïnes, sempre em vaig preguntar a mi mateix si aquella construcció era una casa encantada, de petit jo pensava que un bosc sense una casa encantada no era res i així ho vaig pensar i ho vaig creure. Avui, encara no sé què va ser abans aquella casa, però sé que no era una casa encantada. El que sí sé és que, de vegades, hi anava gent a punxar-se, trist però cert; encara que això també ho sabia de petit. En aquell lloc que semblava vigilat per aquells grans pins, també hi havia unes vinyes al costat, les quals, quant era la tardor, en passar per aquells camps i entrar als cinc pins, sempre agafava un raïm o, quan era també l'època, just davant dels pins hi havia un camí i al llarg del camí, uns esbarzers, que donaven unes móres grans i negres amb les quals algun que altre mal de panxa ens va venir a més d’un.

També en aquell lloc, molta gent a peu en aquella casa en ruïnes va a celebrar el dia de la mona, i a jugar a molts jocs, buscar cargols i espàrrecs en tot aquell camp que avui dia, només hi ha aquells grans pins vigilant, el que ha de ser molts habitatges per la gent, però, aquells camps il·luminats pel sol, amb les vinyes, el blat, i el seu camí amb l’esbarzers, amb les seves grans, negres i saboroses móres i aquella casa en ruïnes, només segueix existint en la ment d'uns nens ara adults. A vegades, passo pels cinc pins i penso, què sols us han deixat i, a més, heu perdut un company de camí, doncs ara sou només quatre.


EL MEU POBLE

Autora: Anna Isabel Fleta Gómez

La veritat és que no puc explicar una sola curiositat del meu poble perquè en té moltes.

El que més em crida l'atenció és com ha canviat: el seu creixement i el seu desenvolupament en pocs anys.

Quan vam arribar la meva família i jo aquí, això semblava un trosset de cada província d'Espanya. Nosaltres, per exemple, veníem de Saragossa. Que gran que em va semblar la plaça del Llobregat amb la bola, els gronxadors, la pista de patinatge i, com no, la pista de bàsquet, allà vaig aprendre d’anar en bici...!

Hi havia els blocs centrals, la resta eren cases baixes i molt terreny.

Les festes majors se celebraven a la plaça del Llobregat, però durant uns anys es van fer en recintes tancats, però no era el mateix i es va tornar com sempre, al carrer. Que bé que m'ho he passat en aquestes festes!!

En poc temps els terrenys es van anar fent blocs, cases i parcs. El meu poble creixia i cada vegada més gent, cada vegada més nens i sense tenir lloc on fer classe. En alguns garatges vam estar uns quants anys, fins que vam lluitar per tenir una escola, vam fer vaga, vam tallar la carretera i fins i tot vam anar a Barcelona, però ho vam aconseguir. L'Escola Roquetes va ser la nostra primera escola!

Tot ha canviat molt des que vam arribar; el meu poble i jo hem crescut junts, però la seva gent continua com sempre, encara que ara n'hi ha més i n’ha vingut d'altres països. Espero que els hagi causat la mateixa impressió que quan vaig arribar jo, de sentir-se en terra estranya, però estar com a casa!


EL MEU POBLE

Autora: M. Carmen Hazas Molina

Sobre el meu poble...No ho sé, són moltes les coses que podria explicar.

Hi he nascut, he començat a caminar entre els seus carrers, a parlar amb la gent que viu aquí, he anat a l’escola, he fet amics...

He estat sempre aquí veient dia a dia com canviava el poble, la gent...

Les Roquetes s’ha format amb la il·lusió de la gent per fer un barri on tothom estigui a gust. Cada dia hi ha més gent que ve a viure aquí.

Curiositats en té moltes, però com les pot tenir qualsevol altre poble.

Les Roquetes és un poble petit que després de més de cinquanta anys d’història continua creixent, continua havent-hi alegria als carrers i continua donant il·lusió a la gent.

Jo he viscut aquí sempre i la veritat és que no m’agradaria anar-me’n a viure a cap altre lloc que no fos aquest, perquè vas a fer un tomb i sempre recordes alguna cosa que et va passar o que vas veure... Tens el teu passat sempre present i dia a dia vas recordant i vas veient com han canviat les coses d’ençà que vas venir a viure aquí. Algunes persones, com jo viuen aquí des que van néixer i tenen tota la seva vida feta aquí, d’altres que van venir de fora i van començar de nou i d’altres que al principi no s’hi volien estar i que al final han conegut gent que a poc a poc li han anat ensenyant tot el que és bo del notre petit poble i ja no se n’anirien per res del món.

Ara ja no és el mateix d’abans, potser ha millorat o ha empitjorat, perquè hi ha molta més gent que al principi; però sempre que vaig pel carrer veig a molta gent amb grans somriures i això demostra que la gent està a gust al poble i amb sí mateixos.



CNL de l'Alt Penedès i el Garraf

Consorci per a la Normalització Lingüística

Els continguts d'aquest lloc estan subjectes a una llicència de Creative Commons Creative Commons

Seguiu-nos a:

  • Facebook
  • YouTube
  • Google +
  • Twitter
  • Netvibes